El país del bamba (hipopòtam)

Plaça de l'hipopòtam, Bamako

Al país del bamba (hipopòtam), la gent que no deien mai "no" van tornar a veure alterada la seva pau (una vegada més) per el soroll de sabres que venia del Nord, on els homes blaus tornaven a revoltar-se…El nom de Mali deriva de la paraula hipopòtam, i el caràcter malià participa sens dubte de les virtuts i els defectes del cavall de riu, mamífer relacionat amb les balenes, que passa la major part de temps a l'aigua. D'aparença indolent i pacífica, els seus freqüents badalls no son senyal d'avorriment, sino d'amenaça, quan algún intrús irromp en el seu territori. Malgrat el seu aire innocent es un dels animals més perillosos d' Àfrica.

El tarannà dels malians es com l'animal que els simbolitza, d'aparença amable i pacífica, somrient i cordial…no tenen un "no" com  a resposta, treballen la seva estimada terra vermella amb una paciència i un amor infinit, fins que el zum -zum  dels senyors de la guerra del Nord els desperta de la seva calma. I surten al carrer,  i es manifesten, i criden fort que no volen la guerra, que volen continuar vivint en pau, malgrat l'indolència dels que en teoría estàn per ajudar-los i a inoperància d'un govern escollit democràticament  que només pensa en mantenir els seus privilegis i la corrupció.

Els he vist passar, en la majoria homes, peró tambe dones, clamant per l'entesa  i el diàleg. Les dues parts han restablert les negociacions, torna la calma,  les tropes d'ajut a circular amb els seus tot terrenys i a protegir els seus interessos. l'hipopòtam tanca la seva enorme bocassa i s'en torna al fons del riu. Fins a la propera…quan calgui, tornarà a sortir.

Veig les notícies, a Barcelona, barri de Sants, el carrer convertit en un camp de batalla, els antidisturbis circulen, mentre en  en un dels balcons sona l'Estaca, del Lluís Llach a tota pastilla…

Moviment associatiu a Bamako

Karité, l'or de les dones

Dones de Siby envasant els sabons de karité

Sempre les dones, les seves mans, el seu esforç…ja sigui treballant  al camp, fent de cosidores,  o com les que vaig conéixer diumenge passat a Siby, a la Cooperativa on elaboran el karité. Val la pena de conéixer una mica sobre  aquest arbre, el nom del qual significa arbre de mantega, que pot arribar a viure dos segles, com les nostres alzines, i assolir un diàmatre de un metre.  Se li atorga un caràcter sagrat, per la qual cosa no  s'ha de taller ni malmetre.

Per alguns pobles africans  els arbres tenen la força i l'ànima dels deus, i es per aixó que es dirigeixen cap a ells cantant. Una llegenda que expliquen els  griots (rondallaires tradicionals) parla d'una dona que, desitjant ser mare va posar set boles de karité com a ofrena en una carabassa i cantava cada nit una cançó, durant set dies, fins que al obrir la tapa va sorgir una preciosa nena blanca. Com que estava feta de mantega no podía sofrir el rajos del sol. Un día va sortir i no va trigar en fondre's, convertint-se de nou en mantega de karité. Diu la llegenda que  va tornar al arbre de Karité, on els esperits de la mantega protegeixen els humans.

    

A l'Àfrica occidental creix en estat salvatge, peró es a Mali on es donen els de millor qualitat, donada la constitució del seu subsòl. De creixement lent, dona els seus primers fruits després de 15 anys, encara que arriba a l'edat adulta als 30 i es entre els 50 i 100 que dona la major quantitat de fruits. De cada cinc kg d'ametlles seques s'obté 1 kg de mantega de karité.

La elaboració comença amb la recollida i el rentat de les ametlles, després es trituren, es torren i es passen per un molí per obtenir una pasta marró molt fina, que es batuda manualment per separar la mantega de la resta de components. La mantega resultant es porta a ebullició i es filtra varies vegades per separar les impureses, fins a obtenir un producte net i de color de mel.. Abans de l'eaboració, una oració en senyal de respecte i agraïment a la mare naturalesa  per la collita obtinguda. Així es fa des de fa segles, i es aquesta caràcter sagrat que fa que sempre siguin les dones les que recullen, elaboren i acaben el procés de manipulació del karité. Activitat de subsistència econòmica amb caràcter de sacralitat transmesa de generació en generació...

La recollida dels fruits del Karité i la fabricació de mantega e karité dona feina a moltes dones, que s'organitzen en cooperatives. A Siby, a  45 kms de Bamako, la Maison du Karité, està oberta, encara que sigui diumenge. Només entrar ens trobem unes dones envasant els sabons i els productes ja manufacturats.  Seguim i trobem més dones en el procés de batre la mantega,  filtrar-la i donar-li la consistència necessària per obtenir el producte definitiu, ja sigui en mantega, sabonets, cremes… Els seus beneficis per la pell son inquestionables, te propietats hidratants, calmants, nutritives, cicatritizants, es l'or de les dones, secret de bellesa de les dones africanes, que la fan servir des de fa segles per protegir-se dels efectes del vent i del sol, ara compartit amb les dones de tot el món…

                             

Escalfant el karité

Amb les llavors recollides

Muso Kunun (Dones despertes)

   Tenen entre quinze i vint anys, algunes d'elles ja son mares i assisteixen  a classe amb les criatures. L'Escola femenina del centre catòlic de Marie Inmaculée acull a un nombrós grup de joves que volen preparar-se per el futur. No els resulta fàcil, en un país on l'analfabetisme es una xacra que colpeja especialment les dones, (un 70% segons estadístiques). Al centre de dona estudien, es preparen per tenir un ofici que les permeti desenvolupar-se i tenir el màxim d'autonomia. Al mateix temps, tallers sobre nutrició, salut i prevenció d'embarassos els ofereixen la possibilitat de millorar la seva situació i la de les seves famílies.

Algunes son de la capital, venen amb un bagatge més consistent, altres, vingudes dels poblets, comencen de zero, els hi cal aprendre els rudiments de l'alfabet, els resulta difícil bellugar-se en una ciutat que deu rondar el milió i mig d'habitants. Els seus noms ens parlen de les seves arrels religioses: Fatimata, Mariam, Josephine, Koro, Aixa, Veronique, Maria…la convivència interreligiosa es exemplar, per damunt de tot son joves, quasi nenes amb un propòsit clar: no deixar-se vèncer.

                                                                                                                                                                Amb un sonor "Bonjour madame! hem donen la benvinguda, al mateix temps que s'aixequen, en senyal de respecte, com es feia al nostre pais fa anys i panys.  Els dono les gràcies, peró ja aviso que  "pas besoin de vous léver, et de me dire madame". Em presento, els explico qui sóc, d'on vinc, que soc "artiste peintre" i que estic aquí per colaborar amb el centre, que els faré classes de francés, de pintura  tallers de nutrició, salut…El rerafons es de empényer aquestes noies en el camí de l'autoafirmació, d'aconseguir que puguin véncer el sentiment de baixa autoestima que arrosseguen…

Em sorprén el seu aspecte saludable, la seva vitalitat, el seus somriures amples i càlids. Em pregunten si estic casada,  i jo pregunto com es per elles d'important el matrimoni. Resposta unànim: Mooooolt! I  iniciem un petit debat al voltant de trobar parella, interromput per  rialles i algún plor dels petits.

La majoria d'elles volen ser couturières, una vol ser enfermera, una altre professora, i una, potser encomanada pel meu entusiasme per l'art, pintora. 

Sona la sirena de la "recreàtion", i surten disparades cap al pati, nenes amb cos de dona, disposades a gaudir del seu temps lliure. Com hem recorden els meus temps de l'escola primària!  Canten, m'ensenyen alguns passos de dansa, em pregunten si ens tornarem a veure, "Lundi, bien sûr" els responc. 

Mentre cerco un taxi de retorn,  penso que mentre elles aprenen francès jo també estic aprenent moltes coses d'elles, I ni ce (gràcies) noies lluitadores!!

Quina mirada!

La Mariam, acompanyanr la seva mare

Muso  Kunun

Ne ye dunan ye yan (soc un estranger aquí)

                                    

Reprenc aquest blog, després de gairebé dos mesos en els que he estat absent de Mali. Som al mes de maig, el més calorós de l'any en aquest país, l'época en que el Níger esta més baix i el sol deixa sentir la seva força, poderós. Aviat vindran les pluges, també excessives, com tot per aquí, primordials, salvatges…

Avui en el meu recorregut habitual m'he creuat  amb un negre (farafin) albí, de pell molt més blanca que la meva. M'ha semblat conmovedor el constrast de la seva pell albina  amb les faccions africanes: el nas ample, el pómuls, els llavis gruixuts... Anava sol, mirant a terra, un xic encorbat malgrat la seva jovenesa…i es que l'albinisme no es fàcl de portar a l' Àfrica, malgrat que es un fenòmen que a Mali afecta una de cada 5000 persones, mentre que a Europa es registra un cas d'albinisme entre 17000.

I les problèmes dels albins africans no son només de fotosensibilitat ocular, amb deficient visió diürna i la intolerància de la seva pell al sol…el pitjor es la discriminació i l'aïllament social, preu que tenen que pagar per la seva diferència. I aixó en el millor dels casos, perqué la cultura mandinga els considera portadors de malastrugança,  quan son vius, perqué un cop morts el signe s'inverteix i atrauen tot tipus de bens i riqueses. Dramàtica paradoxa que converteix essers humans en trofeus molt preuats en una de les caceres mes injustes i vergonyants perpetrades pels humans

El cert es que aquest prejudici està molt lligat a la tradició africana, i que resulta un negoci molt lucratiu per els traficants i bruixots que venen amulets i pocions elaborades amb la sang i pell d'albins que poden arribar a costar 2000 dòlars en el mercat negre.  Els pescadors acostumen a trenar cabells d'albins entre les xarxes per obtenir millor pesca. A Tanzània, Congo i Burundi, a les explotacions mineres,  alguns treballadors enterren braços i cames d'albins creient que aixó farà que els minerals surtin a la superfície.

En swahili els anomenen zeru (fantasma), i encara que  la Fundació que presideix Salif Keita i governs com el de Tanzània, amb una primera ministra albina estan fent una bona feina de conscienciació, queda encara molt camí a recorrer, especialment en les zones rurals. La violència i la discriminació cap als albins es un mal endèmic,  els nens albins son assassinats amb freqüencia, segons Salif Keita, cantant malià, albí,  que lidera una fundació que lluita contra la intolerància cap als albins. Ell mateix explica que el seu pare els va fer fora de casa a ell i a la seva mare, perqué considerava que estaven maleïts. No se li va permetre continuar els estudis, així que segons les seves paraules es va fer músic, i tocaba en els bars per guanyar algunes monedes. Malgrat les dificultats i la albinofòbia de molts, es va fer popular, i ara es un dels músics mes prestigiosos del país "La música em va salvar la vida" diu sempre a les entrevistes.

Devant d'aquest cas extrem de negació del dret a la diferència, no puc deixar de pensar en situacions que no per properes em semblen també injustes: l'esperit de la tribu, tant present en totes les cultures, (i també en la nostra)  produeix intoleràncies i marginacio als diferents, i només cal observar el nostre entorn per veure gent que es mouen com els albins a Mali.