 |
| Primer día a Bamako, al Point |
Aquesta es la darrera entrada del meu blog de Mali, que tenia com a propòsit fer-vos partícips de les meves vivències, sensacions i emocions al llarg dels dos anys que he viscut en aquesta terra. Us he dir de dir que, com a dona, progressista d'esquerres, la meva mirada curiosa es va dirigir en primer lloc a copsar la realitat social, la situació de les dones, l'educació, les llibertats, els drets civils…Malauradament, despres de la primera mirada enlluernada per l'exotisme no vaig trigar a descobrir una societat profundament tribal, molt estratificada, on es molt difícil sortir del rol assignat per la pertinença a una determinada etnia o classe social. Una societat dividida en dos grups: els que tenen el poder, econòmic o polític, que son els que determinen les estructures i tenen el control dels recursos, dels quals ells son els grans beneficiaris; i el poble ras, que te com a unica prioritat la supervivència.
I no es fàcil, no, sobreviure a Mali, amb unes condicions de vida marcades per les malalties endèmiques, el difícil accés a la sanitat, a l'educació… les catàstrofes naturals colpejen fort, sobretot a l'estació de pluges, i també l'islamisme radical de Ansar Dine, filial de Estat Islàmic. I en aquest darrers temps, fins i tot l'èbola ha clavat les seves urpes en la pell dels malians.
No hem malinterpreteu, hi ha bellesa a Mali, molta, inspiradora, d'aquella que enganxa. Quan el Níger baixa majestuós després de les pluges, bellesa en els somriures i les mirades de les dones, que, malgrat el drama de l'ablació que moltes pateixen, son les que suporten el pes de la societat maliana i son hàbils teixidores de xarxes de solidaritat que prenen forma d'horts col·lectius, de cooperatives de karité, de distribució de fruits…
Tinc que dir que no he vist nens desnodrits, a imatge d'altres països de l'Àfrica Occidental, els he trobat prims pero vitals, riallers, sempre disposats als jocs i a les trapelleries. Pero fa mal al cor pensar quants d'ells accediran a l'educació, o malviuran convertint-se en infants del carrer. Un altre cop, la manca de recursos fa que els mes desfavorits sempre surtin perdent.
Trobar la felicitat en les petites coses: en una conversa al capvespre quan fresqueja tot menjant un dels excel·lents mangos autòctons, l'energia que desprenen els mercats, la calma i l'olor de terra mullada després d'una tempesta…Per els europeus que solem posar l'accent en el "tenir" mes que en el "sentir" es tota una lliçó de vida. Vivències i colors que mem sacsejen i m'agafen per sorpresa, ara que ja s'han esvaït de la meva pell les olors i la llum de Mali, pero que persisteixen en la meva memòria com un suau pero continuu remor de tambors africans que no deixen que els records desapareixin…
 |
| Grand Marché, amb la Mesquita Rosa al fons |
