De religions i de conflictes

Al Grand Marché gent fent compres per el Ramadà

   Em costa, em supera i em nego a acceptar el poder de les religions, les seves implicacions polítiques i per damunt de tot la manera de parasitar el teixit social i la ment de les persones,  canviant codis, exigint comportaments i provocant disonàncies internes, sempre mutant i canviant de pell per continuar amb la seva tirania de la doble moral imposada…I les  poso a totes, totes al mateix calaix.

Reflexions obligades a l'inici del Ramadà, el mes sagrat dels musulmans, especialment  quan les condicions climàtiques d'aquest país son tan extremes. El dejuni, un dels pilars del Islam els obliga a no menjar ni beure des de la sortida del sol fins que es pon, res de res…excloses també les relacions sexuals diürnes, les baralles, la vestimenta suggerent…diuen que le câreme enforteix el cos i la ment, que els fa mes equilibrats i mes savis, mes resistents a les adversitats. Jo m'els miro i penso que, o beuen d'amagat o es posen malalts, vint-i-vuit dies! No m'ho crec. 

Excloses estàn les dones que alleten als seus fills, les que tenen la menstruació, els malalts crónics i els viatgers si s'allunyen molt de la seva ciutat. I les criatures, es clar, pero quan arriben a la pubertat han de fer com els grans i seguir el mandat de la religió, de fet es el primer pas en la seva vida adulta.

A Mali un 96% de la población es musulmana de confessió sunnita i es practica -o practicaba- un islam més relaxat, amb alguna infuència animista, pero des que van començar les conflictes al Nord, s'observen canvis importants, des que els tuaregs del MNLA van pactar amb els carronyers oportunistes de Ansar Dine( que van treure  partit de les reivindicacions de les tribus del Nord). Els tuaregs reclamaven el seu dret a la autodeterminació, mentre que els altres estaven interessats només en la implantació de la sharia a l'Àfrica Occidental. Com era de preveure, les disensions no van trigar a sorgir.

Mentre, els radicals van cometre fets mai vistos a Mali: En els territoris dominats pels rebels es va prohibir fumar en públic, els músics al carrer, els actes festius, les celebracions, es van destruir reliquies d'origen sufí i importants monuments i biblioteques islàmiques.

Es va imposar un codi estricte de vestimenta a les dones…es va anar a atacar el cor de l'esperit d'una gent que tenen en l'expressió dels sentits una de les seves raons de viure. Pero van anar molt més enllà: amputacions de mans, fuetades en públic, lapidacions, una de les més sonades el juliol del 2012 quan es va condemnar -i es van executar- una parella per viure junts sense estar casats. Mes de 200 persones varen comtemplar el macabre espectacle. Els malians no sabien con afrontar-ho, pero estaven segurs que no era el que volien…

La intervenció francesa va deturar l'implacable avanç dels islamistes, que s'han fet forts en alguns de les ciutats, com Kidal. De tant en tant el soroll dels senyors de la guerra arriba fins al Sud i la gent surt al carrer reclamant diàleg i negociació.

I segueixen tossudament amb la festa i els colors, elles amb els seus pentinats impossibles i ells amb les camises perfectament planxades i els perfums que només es troben en aquestes latituds…a  tall d'exemple, ahir primer dia del mes sagrat del Ramadà, a pic del migdia sota un sol abrusador una noieta oferia la seva mercaderia als conductors i vianants: unes bosses d'aigua fresca, mentre ella anava bevent, aliena als dictats dels talibans de la moral i el conservadurisme. 

Gran mesquita de Tombouctou

Petits detalls, grans moments doli doli

Treballant en l'hort social del meu barri

    El meu barri de Bamako es diu Hamdallaye, també conegut com  ACI 2000. De construcció força recent, té dues grans vies principals i molts carrerons petits que s'entrecreuen. No es un veïnat ric. Tampoc es pobre. A les voreres s'acumulen les paradetes de fruita, de joguines, de mobles, venedors del que sigui (tarjes de mòbil, estores d'oració, bosses d'aigua per els conductors assedegats…). Hi ha una mesquita, devant l'ambaixada americana, regal d'un país del Golf per tenir "contents" als americans…

A la tarda, quan la calor afluixa, els malians surten  a fer esport, els carrers s'omplen de nois i noies, alguns corrent, d'altres es troben a les places i  a les rotondes per fer gimnàsia i estiraments, dirigits per un entrenador al qual al acabar la sessió li paguen uns quants francs CFA… Els mes grans aprofiten el moment per seure devant les portes de les cases i parlar de com ha anat el dia, de política, de fútbol, mentre, la canalla salta i corre amunt i avall del carrer, sota la mirada amatent de les mares, que sovint no tenen més de quinze o setze anys. Al costat de casa, la Fanta, dos anys, massa petita per seguir el ritme dels altres, em mira amb els seus ullassos i somriu, li agrada el meu collaret i m'el estira. La seva mare, asseguda al seu costat, es menja un dels mangos que li han sobrat de la venda ambulant,  el dia ha estat llarg i xafogós a l'hort.

Un estol de nens acaben una cursa devant nostre, encuriosits, miren a la tubabu (Jo), tots volen saludar-me, picar les mans, i malgrat el meu escàs bàmbara (o potser a causa d'aixó) acabem rient a cor que vols. No veig en ells les senyals de la desnutrició que tant sovint associem a l'Àfrica negra: son prims peró sans, vitals, riallers, plens d'energia…He pensat que potser a casa nostra, a força de voler construir-lis un entorn asèptic i segur n'estem fent un gra massa…

La necessitat espavila a la gent de Mali. Passejant pel barri puc constatar els canvis i l'evolució, com dia a dia es succeeixen millores malgrat l'escassedat de recursos. Doli doli (poc a poc) els seus habitants han aconseguit dotar al veïnat d'una escola, un centre de salut, horts urbans, cooperatives de elaboració del karité…No es poca cosa, sanitat, educació i treball! Personatge clau per entendre aquests processos es la figura del alcalde de barri, tota una autoritat. En l'entramat d'aquest caos organitzat que es la societat maliana, destacar l'importància que donen a la gent gran, de fet les Assemblees de Veïns estàn formades en gran part per els més grans, i es on es dirimeixen les qüestions importants que afecten a la comunitat, al voltant d'una tassa de te i un grapat de cacauets o festucs. El respecte es manté i la convivència intergeneracional es modèlica.

Una cosa que  m'ha sorprés moltíssim es el sentit que tenen del temps. Es molt normal que, havent quedat a una hora determinada amb un malià es presenti tard, molt tard, quan, irritada ja estàs a punt de marxar …i heus aquí que et desarmen amb el seu raonament simple i innocent "Si no he vingut abans es perqué no podia, pero sóc aquí amb tú i aixó es el que importa? Perqué t'enfades?". Aixó sí, després no tindrà cap pressa per marxar "Si estem tant bé, perqué vols que ens en anem? Un altre cop em trenquen els meus esquemes, així que somric i hem relaxo.

Potser sí que viure a un altre ritme i sense cinturó de seguretat és igual de productiu i també enriquidor.

Avui, a l'hora baixa, tot menjant un mango acabat de collir que encara conservava el sol del dia,  mentre el suc em regalimava per les galtes, sentia (no pensava, que l'intel·lecte el tenia desconnectat) que l'instant era perfecte,  exactament  el moment i el  lloc on volia estar, i  que le felicitat esta feta de petites coses, grans moments que hem de saber apreciar.

Els meus veïns, descansant

Nens jugant a la vora del Níger

Ayí Seligili (No a l'ablació)

La petita Mariam, 18 mesos

En les primeres entrades del blog vaig fer un breu apunt sobre la situació de la dona a Mali. Les veia passar, altives, guapes, mantenint sobre els seus caps el precari equilibri del món, i em preguntava si aquesta seguretat aparent tenia com a resultat la capacitat de decisió sobre les seves vides…

Malauradament, ara puc dir que no es així. L'entrada d'avui està centrada en un tema del que s'en parla molt poc obertament, peró  que està molt arrelat en la tradició africana: l'escisió o ablació genital femenina (MGF), una pràctica que a Mali afecta a un 85% de les dones i nenes. Es un problema delicat, perqué en la societat africana el sexe es un tema tabú i la decisió no pertany únicament al pare i a la mare, sino a la comunitat: pares, àvies, tias, cosins, liders religiosos…les nenes no son propietat dels seus pares, sino de la comunitat, que intervé en quasibé tot el que afecta a la vida de les nenes , i molt especialment en el tema de l'ablació.

Les creences locals relacionen l'escisió amb la religió. Segons Kadi Traoré, activista de Cofesta (Coopération des Femmes pour l' Education et la Santé familiale) moltes dones estàn convençudes dels seus efectes beneficiosos, creuen que facilita el part, accentúa la bellesa…en bàmbara seligili significa "purificació pera ser apta per a resar".

A Mali l'ablació es ilegal, i està prohibida las professionals de la medicina, així que el ritual es realitzat per dones sense cap formació…a terra, al bany o fins i tot entre la malesa, damunt un plàstic o un tros de roba vell. L'instrumental? Ganivets o tallants ja utilitzats en anteriors ablacions.

El tall es fa sense anestèsia, i la nena es fortament subjectatada, perqué es resisteix, es clar…Poden danyar-se zones properes a la que es vol tallar. I sovint passa, amb resultat de mort o amb lesions permanents

Totes aquestes dones que carreguen des de la més tendra infantesa  amb el patiment del trauma, els dolors de les seqüeles, invàlides per a tenir una vida sexual sana i plaent, han anat prenent consciència de que no hi han raons religioses, ni médiques, com les havien fet creure des de l'ignorància el seu entorn familiar i social. El treball de les associacions com la que citaba abans  ha permés que tinguin el coratge suficient per aixecar les seves veus i protegir les nenes del seu entorn més inmediat. Amb una ambició moderada, pensen que en un futur -que potser elles no coneixeran- la MGF serà erradicada i el seu patiment haurà tingut algún significat. Perqué de poc serveix la prohibició oficial si es contínua practicant en la foscor de les cabanes, a mans de curanderas armades amb ganivets oxidats.  Allà on la tradició es resisteix, les lleis han de ser prou fortes per erradicar la superstició, pero crec que en aquest cas les autoritats miren cap a un altre cantó, ja que la idea subjacent es l'anulació de la voluntat femenina mitjançant el control de la seva sexualitat. 

Fa un temps sonaven tambors de guerra al Nord del país, els talibans de la barbàrie tornaven a bramar, recollint ambicions -potser legítimes- de les tribus del Nord en profit dels seus interessos. Una pax romana fràgil  es va decretar als pobles,  controlada per les tropes d'intervenció estrangeres…Un fre a la imposició que sens dubte  tíndría lloc si els senyors de la guerra i guardians de la moral haguessin guanyat la partida i imposassin  les seves lleis que reduirien al no res la condició de les dones, a esclaves submises, bèsties de càrrega, a les antípodes del que diu la Declaració de Drets Humans.

De que hauria servit l'esforç d'aquelles dones, mares i àvies que es van atrevir a aixecar la pesada llosa de la tradició? De moment miren endavant, tossudament esperançades que hi ha un futur millor per les seves filles, netes…per totes les dones del seu país.

Ganivet d'escisió

Niger sira ji (Níger, camins d'aigua)

Ahir a la tarda vàrem anar, l'Andreu i jo, a fer una passejada a prop del riu, per comprobar  si les darreres pluges havien fet pujar el cabal. I si, deu-n'hi do el que ha crescut en pocs dies. I es que Mali respira al ritme del Níger. Cada día vaixells i piragües creuen el riu, carregats de persones, animals, vehicles i quansevol galindaiana. Navegar pel Níger s'imposa si es vol realitzar algun negoci o visitar a un familiar, el riu es nexe entre famílies i étnies, motiu d'alegría i mitjà de vida per a milions de persones.

Riu curiós, d'esperit rebel, neix relativament prop del Atlàntic, la llógica el faria descendir els 250 km que el separen de a costa i morir al oceà. Peró la seva natura capritxosa no enten de raons, i s'enfila cap al nord est… Guinea, Mali, i passa a desembocar a Nigèria, país al que dona nom i al que li regala un delta que ofereix una de les majors explosions demogràfiques del planeta.

Com a país que no te sortida al mar, Mali està obligat a administrar els seus recursos hídrics de manera que puguin beneficiar a tota la població, d'economía bàsicament hortolana i ramadera. L'organisme responsable es l'Office du Níger, que data de l'epoca colonial i que recentment ha estat reestructurat per milorar el rendiment, mitjançant la modernització dels canals de rec i les reformes a la tinença de la terra. Mesures que han millorat la producció d'arròs en la última década

 A la vora del riu l'enrenou comença de bon matí, amb els primers rajos de sol, una llum preciosa, imponent. Veiem dones que arriben amb els cubells al cap en equilibri perfecte, plens de roba per rentar, gent fent-se la toilette matinal, joves rentant les seves motos "Yakarta", importades de Xina per 300 euros, sense montar, pescadors de "capità" (el peix autòcton, molt popular i asequible), i pescadors de "sorra",  i es que el creixement imparable i desmesurat de Bamako requereix sorra del Níger per la construcció de noves vivendes…d'adob, es clar, en contrast amb algun sumptuós edifici finançat per l'or negre dels països del Golf.

Aquesta extracció incontrolada de sorra del Níger està provocant greus desequiibris ecologics: reducció de terres de cultiu, aigues térboles, reducció de la pesca, dificultats d'accés a l'aigua…la qual cosa no fa més que augmentar les dures condicions de vida, que tant sovint inciten als malians a emprendre l'altre gran viatge que sovint acaba devant les tanques de Ceuta i Melilla.

Mentre, d'altres malians sense escrúpuls i amb nula consciència ecològica, enriquits amb el negoci de la construcció,  circulen amb els seus cotxassos d'importació, mentre als petits horts cada vegada es necessiten més esforços per obtenir fruits de la terra, abans tant generosa…Relació inversament proporcional: la riquesa d'uns augmenta a mesura que disminueixen els recursos d'altres. Certament, miopia de la classe dirigent que genera riquesa (per alguns) per avui i misèria per demà (per gairebé tots).

Noia treballant en un dels horts urbans de Bamako