Dorm petit...

Compartint son i llitet a la Pouponnière

S'em fa estrany d'acceptar quan   hem diuen que els pares malians rarament diuen als seus fills com els estimen…Se per experiència que la cultura africana es poc donada a les expressions d'afecte en públic, així que son poc habituals els petons, les abraçades, les parelles que s'agafen de les mans. Diuen que es així: capteniment exterior, excessos privats.

L'arribada a la famíia d'un fill mascle es considera una benedicció, peró quan son masses les boques a alimentar, i especialment si son nenes, aleshores el valor s'inverteix i passen a ser una càrrega. La despesa en afectivitat quan el que prima es la supervivència esdevé impossible de suportar. No he d'oblidar que estic en un país en el que la gent accepta la provisionalitat de la seva existència, no es fan grans preguntas vitals, quan algú mor no demanen de qué, saben que depenen de les pluges per tenir aigua, molts d'ells sense direcció fixa, no tenen qui els aculli, ni a qui queixarse, ni de qui esperar ajuda.

Son reflexions que en faig en sortir de la Pouponnière, la llar d'infants que des dels anys seixanta acull als nens abandonats, de pares desconeguts, orfes sense recursos i fills de mares solteres. Sota l'auspici de La Direcció Nacional de Promoció de l'Infant i de la Família, en aquest moment compta amb més de dues centes criatures, de les quals una trentena te algún tipus de deficiència, ja sigui sensorial, motriu o intel·lectual. Es una institució pública que ha vist migrar els recursos aquests darrers temps, ja que la majoría del pressupost es destina a defensa. Sobreviu amb les ajudes i la solidaritat internacional.

L'any 2012 es van interrompre les adopcions degut a la implantació del Code de Famille, peró tot sembla indicar que es reprendran a principis del 2015. Dirigit per una eficient Madame Sow el centre que va començar a funcionar com a tal els anys seixanta, acull nens entre els 0 i 5 anys. A partir d'aquesta edat deixen el centre per integrar-se en un altre tipus d'estructura, com els pobles infantils SOS…els que tenen familía i estàven de manera provisional, tornen a ella. Ja vaig dir en una altre entrada que a cinc anys ja s'els considera  prou grans per ser útils. Els que tenen algún tipus de deficiència o malaltia es queden al centre. Un pediatre, tres cops per setmana te cura dels malalts i fa un seguiment de les condicions de nutrició i higiene.

El dia de la meva visita el sol queia, inclement com sempre, peró a l'interior s'estava fresc. Els petits estàven agrupats en sales, per edats, els més petits no tenien mes de dos o tres mesos, segons constava a les fitxes penjades sobre els llitets. La ventilació era bona, i l'higiene, també (estàndard malià). Era midgia i els més grandets menjàven al pati cobert, unes grans plàteres plenes de arròs i carn. Els nadons i els petits, biberons i farinetes.

Tot molt correcte, un xic fred, aquests petits tenen el  sustent assegurat, que ja es molt en aquestes contrades, peró la seva mirada es seriosa, trista darrera els altíssims barrots dels seus llitets. Fins i tot el seu plor era tranquil, com sorgit d'una pena antiga, a les antípodes de les rebequeries dels nens europeus. Un somriure amarat de llàgrimes sorgia a la mínima carícia o paraules dolces…

Pero son nens, i juguen,  corren i es barallen amb la mateixa vitalitat que la canalla de quansevol lloc del món, protegits darrera els murs rosats de la Pouponnière…amb un futur tant incert com la majoria de fills de la pobresa, mentre tant somnien agafar la lluna amb les seves manetes brunes.

Barika, Ne fara (Gràcies, ja he menjat)

A l'Àfrica es habitual menjar amb les mans, tant se val si mires al Nord, al Mahgrib, o mes avall, a l'àrea subsahariana. Es una costum molt estesa, que comença amb una rentada de mans a la vista tots els comensals. Recordo una estada al Marroc, amb la nostra amiga Badia, que devant la poca traça que mostràvem l' Andreu i jo a fer les boletes de cuscús, que elles mateixes ens les feien, fent rodar la sémola en les seves mans, i ens les passàven. 

També es normal compartir gots, cafés en la mateixa tassa. A Alger recordo com quelcom de molt corrent els homes passejant amb un gotet de cafè negre que compartien amb els companys. El darrer, segur que es prenia les babes de tots… Ells ho vivien com un'acte ritual, com una mena de comunió. El dia que que m'hi van convidar…vaig deixar de banda els escrúpols i vaig beure, era una mena d'iniciació en la col.lectivitat, i així ho vaig valorar.

Pero sempre m'havia semblat un fet amical, familiar, de complicitats, somriures i bromes compartides. Ara be, el que vaig viure divendres a Bamako, supera, i en molt les meves espectatives. Vaig acompanyar a una companya a resoldre un afer a un Ministeri, situat en la zona alta de la ciutat. El lloc responia a l'estètica predominant d'aquests palaus de la burocràcia, gran, impersonal i un punt pompós. Després de passar per diversos passadisos i preguntar unes quantes vegades arribem al despatx corresponent i…no veiem ningu!

Pero sentíem soroll, barrejat de rialles, converses i quelcom més: Els treballadors de la planta estàven comodament asseguts al terra, amb les cames creuades, devant d'una enorme cassola de carn amb salsa, sucant pà i menjant -com no podría ser d'una altre manera- amb les mans. Ens van saludar, molt amablement i ens van convidar a participar de l'àpat, cosa que jo vaig refusar -amb tota la gentilesa que vaig poder- , peró la meva amiga -maliana ella- hi va anar tota entusiasmada, elogiant tant el menjar com la beguda -sense alcohol, evidentment!

Era la seva hora del petit dèjeuner, i la legislació laboral de Mali els concedeix un descans cada dues hores i un parèntesi per dinar. Impossible d'importar a les nostres terres, on anem sempre a contratemps, al ritme que ens marquen les agulles d'un rellotge sempre adelantat.

L'afer que ens havia portat fins allà es va resoldre favorablement. Un dels funcionaris, que ja acabava de  dinar li va estampar el segell en el contracte de la meva amiga, i vam marxar…encara vaig tenir temps de veure un d'ells com es llepava, no els dits, sino tota la mà per netejar-se!