Des del Punt G

 Bamako no es una ciutat que desprengui sensualitat, malgrat  l'exuberància vegetal i el caminar cadenciós de les malianes. Per aixó em va sorprendre l'existència d'un Point G. Punt G dius? anem'hi! No  sigueu mal pensats, no es  tracta d'un barri o local nocturn dedicats al sexe de pagament, no... Es un mirador, en una de las carenes suaus que envolten la ciutat des d'on es gaudeix d'una fantàstica vista de Bamako. 

L'aire és mes net, lluny de la contaminació urbana, i s'hi apleguen grups de joves que arriben en moto, famílies que hi van a berenar i "tubabus"( així diuen als blancs en bambara) com nosaltres, encuriosits, que, assedegats per la caminada esperàvem trobar un bar vora el mirador. Doncs no, en arribar al Punt G, el que vam descobrir apart d'una vista fantàstica, una esplanada amb tot d'aparells de gimnàstica (molt ben cuidats per cert) destinats a la pràctica de l'esport. Aparells de musculació en lloc de cervesa fresca! 

Així varem descobrir que el Punt G també és un referent pels esportistes que poden arribar-s'hi fent footing i continuar l'entrenament a les màquines, i mentalment comparava els nostres entrenaments al gimnasos europeus, i francament, l' spinning, body pump, pilates i demés disciplines anglófones que  practiquem en espais tancats i climatitzats es feien petits, petits al costat de l'esforç que representa arribar  corrent al Point G i entrenar-se...

Llavors vaig comprendre el perqué del nom...

La gent que no sabien dir "no"

Eren així, la gent del país que no sabien dir "no": somrients, tranquils, posseïdors d'una alegría interior que expressaven amb la cadència del seu caminar, amb mirades cómplices, amb somriures oberts que mostraven unes dents grans i blanques. Quan els demanaves quansevol cosa, per fútil o intranscendent que fos, sempre deien "si, es clar".  Si els preguntaves quansevol adreça  utilitzant el condicional "Si prenc aquest camí aniré a parar al Museu Nacional, oi que sí?" la resposta sempre era afirmativa, encara que et portessin en direcció errónia. Quan el viatger, emprenyat els reprovaba que no l'haguessin indicat be, s'el miraven amb els ulls ben oberts, sorpresos...no, mai no portaven la contraria, com el riu, sempre fluien en la direcció del corrent...

I els anava prou bé, la vida s'escolava sense ensurts, al ritme del gran riu que creuava el país i l'omplia de verd ide vida...ben cert que patien d'algunes mancances, peró no passaven gana. La terra vermella i fértil els oferia els fruits del seu esforç, i les pluges sempre venien puntuals, d'agost fins a l'octubre.

Peró un día, al nord del país, alguns pobles es vàren rebelar, induits per forasters, que amb foscos interessos els vàren injectar el germe de la violència. I la gent que no deien mai "no", astorats no sabien reaccionar devant aquest tsunami de disturbis que creuava el país de Nord a Sud. Un cop d'estat militar primer, un contracop més tard vàren sacsejar profundament l'esperit d'aquest poble tranquil, que en qüestio de pocs mesos va aprendre el valor de posicionar-se amb rotunditat quan les circunstàncies ho exigeixen.

Una intervenció militar estrangera va ajudar a restablir la pau democràtica, i unes eleccions lliures vàren acabar de normalitzar la situació. Els caps de les dues bandes enfrontades es  van saludar, signant la pau i la vida va reprendre el curs tranquil d'abans dels conflictes. Vàren tornar els cooperants, les activitats culturals...la calma es va instal·lar a les zones on abans havien disturbis, peró alguna cosa havia canviat per sempre en el cor dels habitants: vàren comprendre els límits de l'amabilitat i que segons en quines circumstàncies dir "no" es una acte de llibertat.

Primeres impressions

Començo aquest blog avui, 27 de setembre de 2013, des de Bamako, Mali, pocs dies després d'arribar, en plena adaptació al clima, al menjar, prenent-li el pols a una ciutat tant plena de vida i de matisos, descobrint a cada passejada  racons sorprenents, sota la mirada curiosa i divertida dels malians, que dibuixen un ample somriure de mitja lluna en creuar-se les nostres mirades.                                  

Bamako es una ciutat de aproximadament un milió dues-centes mil ànimes (ningú ho sap del cert ja que molta població no està censada), molt extensa, molt verda, amb una vida que gira al voltant del riu Níger, que en aquesta época (final de l'época de pluges) està magnífic, impressionant. Ciutat de contrastos, conviuen gairebé a tocar espais urbanitzats amb d'altres on la pobresa es mostra en tota la seva cruesa. Carrers de barraques, on quansevol espai esdevé zona de comerç, tallers de "couturier"(on et poden fer una camisa o un vestit en una hora), la "Librerie moderne",  joguinaires, venedors de retalls,  rodes de cotxe, telèfons mòbils, etc...El "Palais de l'sport", on penjats en una corda els xandalls, samarretes i wambes oscil·len empesos per l'harmattagh (vent del nord, carregat de pols) que aquesta época comença a bufar amb força.

Molta vida, també,  en els vestits de colors de les dones, en la vitalitat dels nens, en els petits hortets urbans que proliferen per arreu...Mali te la sort de posseïr una terra vermella molt fértil i un grau d' humitat degut al riu Níger que la fa conreable tot l'any. I si apliquen amb energía, els malians, a obtenir els fruits de la mare terra, treballant-la amb dedicació i constància. 

La dona maliana es un punt i part: altiva, potent...sembla carregar sobre les seves espatlles el pes d'una societat que enten el seu poder i el respecta,  gaudeix de una autonomia poc freqüent en un país on el  99% es de confessió musulmana. Espero que el temps confirmi aquesta primera impressió.

Una darrera reflexió: Observant com és de difícil treure partit de  les coses quan els recursos son migrats, crec que es un toc d'atenció per els artistes i creadors que sols es mouen a cop de talonari o subvenció, veure com les arts plàstiques i la música segueixen vives malgrat la mancança de gairebé tot. Una bona lliçó pels que hem crescut en una societat en la que, quan vols alguna cosa només tens que sortir al carrer i comprar-la, o en els darrers temps, la demanes per internet i l'endemà la tens a la porta.