Bogolan, molt més que un teixit

Treballant el Bougolan

  A Mali els teixits son molt més que una moda passatgera, ja que porten una càrrega simbólica que   prové dels seus ancestres. Cap traç es aleatori, tot està ple de significat: La fletxa alerta dels perills, els serrells,  la pluja, un traç ferm, el bon camí, una creu fer un sacrifici per altres persones…el camp de significats es infinit…Parlar de teixits a l'Àfrica Occidental es un camí per descobrir costums locals i entendre una mica més l'història de cada lloc. En la rel de la cultura africana, l'art de teixir fou una  técnica amplament dominada per les antigues civilitzacions, des del segle IX, molt abans de l'arribada dels europeus. Segon major productor de l'Àfrica, després d'Egipte, Mali té una tradició textil que es remonta a més de mil anys, quan totes les dones sabien filar i els agricultors teixien en les hores lliures.

Teixir te significats rituals i mitològics, el llenguatge es indisociable del teixir. El mot sou significa paraula, però també una faixa de teixit que surt del teler… Per a ells, estar despullat vol dir també estar sense paraules…

Significant literalment "fet amb terra", el bogolan es un disseny fet amb fang ric en òxid de ferro, aplicat sobre teixits tintats amb tintures vegetals com el basilan. Segons la tradició, està tenyit amb plantes que son també medicinals (basi=curar) i dona als teixits aquells tons d'ocre, groc i marró (que tant  m'agraden), peró també propietats curatives. L'alta concentració de tanins, les plantes utilitzades fixen el color de tal manera que mai desapareixerà. El procés es llarg i treballós, s'han de pelar i bullir les llavors de n'peku, les fulles d n'galama i cangara, i remullar-les per que deixin anar el color…

Després, amb una petita espàtula de ferro i un bastonet de fusta van dibuixant trossos d'argila, que després de rentats quedaràn negres. Cada und'aquests signes té significat propi: una cruïlla, que cal sacrificar-se pels demés, un cercle amb un punt, el lloc de la fortuna, una ziga-zaga, el camí del que no vol pagar els seus deutes, el as del camell, un viatge…tot un inventari de consells  i valors que van passant de generació en generació.

Asseguren també, que els teixits absorbeixen les virtuts de les plantes terapeútiques, i com  a tals, son protectors, com una segona pell que cobreix i protegeix el cos en moments importants de la vida: el naixament, la menstruació, els mals de cap, infeccions, també els atribueixen poder cicatritzant i antipirétic… Ara entenc l'ample somriure que ha dibuixat l'amic Coulibaly quan ha vist el bogolan que cobria la taula de casa, un recent adquisició, que per cert (i sense haver-ho triat conscientment) té entre els seus signes el cercle de la fortuna i el traç ferm del bon camí.

I penso , també, en tots els comerços atapeïts d'articles "made in China"…quines propietats curatives poden tenir totes aquestes peces que provenen del petroli? 

                                                                  Tintura d'indigo

De viatgers i turistes

                                                   El Níger, després de l'estació de pluges

Si fem la diferència entre viatgers i turistes, resulta que aquests passen poc temps a Bamako, desitjosos d’exotisme, d’anar a Tombuctú, al país Dogon, passen de llarg per aquesta ciutat,  només uns pocs dies per tramitar papers que necessiten...repeteixen, com un mantra que “a Bamako no hi has res a veure”, ben alliçonats per les agències de viatges  europees.

Amb una visió diferent, joves arribats de les zones rurals de Mali, de Burkina o Níger, van a la capital, amb la intenció de treballar o estudiar a les universitats o a les escoles d’Art.  També trobarem tubabus provinents d’Europa o d’América ..”A Bamako hi han coses a fer”. Es diferent la percepció quan es tracta de ser subjecte actiu o passiu no?

La capital de Mali es una ciutat petita si la comparem amb altres grans capitals del continent. De caràcter típicament africà, en els seus barris tranquils, de carrers sense asfaltar amb molta activitat veïnal, es habitual topar-se amb petits ramats d’ovelles o cabres, gallines, nens que juguen,  dones rentant la roba i homes cuinant en els límits relatius del exterior/interior de les cases. A Bamako no hi han gaires turistes, per desgràcia de la canalla que assalta contínuament als tubabus. Demanen compulsivament, una costum generada per els estrangers, potser per alleujar les seves consciencies, condicionats per l’imaginari del nen africà,  i aquests, autèntics petits yonkis del regal caritatiu, saben molt be con entendrir amb els seus ullassos i les seves manetes esteses... No me’n puc estar, m’és igual que hem diguin que m’enreden...

Aquests barris estan envoltats de grans avingudes, el tràfic i el tràfec es intens, en els seus marges tallers mecànics, parades de menjar ràpid, venedors ambulants de qualsevol cosa: targetes de prepagament per mòbil, estoretes d’oració, aigua, fruita...el que sigui per aconseguir uns quants francs cfa, la moneda d’aquí.

Dos grans ponts enllacen les dues ribes del immens Níger, partint la ciutat en dos. Aquí es concentra gran part de l’activitat dels ciutadans de Bamako:el moviment es constant durant tot el dia, càrregues de mercaderies utilitzant qualsevol tipus de transport, al cap mentre es camina, carrets empesos per homes o animals de càrrega, en bicis o motos en les que la mercaderia ocupa tres vegades més que el vehicle...els cotxes, des dels més vells i atrotinats als mes luxosos, taxis i els típics minibusos verds, els sotrames, amb uns encarregats que dominen a la perfecció la tècnica d’aplegar als passatgers com sardines enllaunades.

Però es en les motos on es percep el seu culte per la neteja i l’elegància, tan elles, amb els seus vestits multicolors, com ells amb les seves camises clares i perfectament planxades.

Mali te des de principis del noranta una democràcia parlamentària, que juntament amb Senegal es una de les més estables de l’Àfrica Occidental, i malgrat el desgraciat parèntesi de primers del 2013, els malians continuen donant credibilitat al sistema, gràcies, a una societat civil amb capacitat associativa, especialment entre els joves. Amb un sistema neoliberal asfixiant i una gestió pública nefasta, aquestes xarxes ofereixen propostes que s’estenen a tots els sectors: cultural, social  i econòmic, i poc a poc van creant alternatives que s’expandeixen per tot Mali.

No oblidem que aquest es un país ric en recursos: or, coto, minerals... recentment es parla de bosses de gas i petroli al Nord, a la frontera amb Argèlia...No son les riqueses naturals, sinó la corrupció d’unes elits dirigents, juntament amb les imposicions del Banc Mundial i la OMC les que impedeixen l’accés de la majoria a aquests bens.

Però vull referir-me també a una altre riquesa, que prové de la diversitat cultural dels pobles de Mali, que des de fa molt temps ve generant expressions artístiques de gran valor, en literatura, en dansa, escultura,  i molt especialment en música. Artistes com Salif Keita, Amadou&Mariam, Diabaté...estils com el reggae i el hip hop proliferen entre els joves i els no tant joves,  i son una realitat a Mali. El cantant de reggae Tikken Jah Fakkoli, molt popular, denúncia en les seves cançons tot tipus de situacions il·legals, i molt especialment la relació criminal de França amb les seves ex colònies. En un de les seves cançons parla de la intervenció militar francesa d’aquesta manera “primer son piròmans i després volen ser bombers”.

Si el hip hop es nodreix de elements  de crítica social, en el cas de Tikken Jah aporta elements regeneratius que impermeabilitzen la societat civil de les influències del wahabisme i del consum desaforat.

Un darrer apunt: en els darrers anys proliferen els luxosos vehicles 4x4, amb vidres tintats, amb anagrames internacionals d’ajuda al desenvolupament, ONGs, etc. Les seus d’aquestes organitzacions estan repartides en xalets ben vigilats, en zones tranquil·les i ben il·luminades. L’emblemàtic hotel “L’Amitié” està reservat per més d’un any per els treballadors i càrrecs de la ONU. Tanta solidaritat resulta empalagosa, especialment quan els resultats no estan a la vista. Aminata Traoré, figura capdavantera del altermundisme i presidenta de CAD-Mali ho diu ben clar “No hi han ONGs caritatives, el problema es que les associacions i ONGs que treballen amb fons públics es neguen a preguntar-se sobre les males accions de la globalització”.

Surto  al carrer i un d’aquests cotxes passa rabent, desplaçant un ciclista i aixecant núvols de pols. Em piquen els ulls, estossego…

                                                     Trobada de Cad-Mali  a Bamako

Paisatges amb figura

Dones en un hort de Bamako

Definitivament, aquest es un país de contrastos. Contrastos entre el nord desèrtic i el sud, sabana africana, esclatant de verd i d'aigua.  Extrapol·lant aquesta bipolaritat a la gent de Mali, i encara n'hi trobo més. Al Nord, la étnia predominant, la tuareg son secs com la seva terra, desconfiats amb els estranys, imponents amb la seva alçada i actitud. Al Sud els colors predominen, la sensualitat està a flor de pell, la música posa en marxa els cossos, els somriures s'escampen…

Avui em dirigia, com faig habitualment "al meu despatx de Bamako", un bar amb wifi, al qual vaig cada matí mentre no m'instal·lin internet a casa ( i pot trigar, aquí la burocràcia es molt lenta).  En el meu recorregut faig drecera per uns horts, uns dels centenars que hi han a la ciutat, retalls de verd enmig del formigó i el ciment….treballant'hi de sol a sol per un sou de misèria, noies i nois molt joves i dones grans, que em somriuen i saluden en bambara. Ni una paraula de francés, que identifiquen amb la llengua dels colonitzadors. Els contesto,  amb el meu pobre coneixement del seu idioma, i els demano, més per signes que amb paraules, si em poden vendre alguns enciams…vendre? i ara! m'els volen regalar, i aquí entrem en una petita negociació que s'acaba acceptant unes quantes monedes.  Jo, contenta amb els meus enciams acabats d'arrencar de l'hort. Elles, amb un petit plus que els compensa la misèria que els paguen els propietaris del terreny. La sensació d'haver quelcom de positiu m'acompanya mentre torno a casa.

En agafar el trencall que em porta al meu carrer, l'altre cara de la moneda em sacseja: Veig una noia a la que un home a fet baixar de la moto mentre la bufeteja, tant fort i tant seguit que no la deixa ni parlar. La gent s'ho mira i deixa fer l'home, diuen que es el seu pare i que l'hi havia prohibit agafar la moto. L'home agafa la moto i s'en va, deixant a la noia  a terra…no era el seu pare no, explicava entre plors, era un desconegut que l'hi ha robat la moto,  la seva única propietat que la permetia desplaçar-se per anar al treball i a l'Escola d' Artesans  a la que estudia.

Son dues petites histories del dia a dia  que crec que il·lustren molt bé el caràcter d'un poble tant vinculat al seu paisatge, la cara i la creu d'una gent que lluita per la supervivència


                    Noia de Bamako

L                                              

                                            Hort proper a la meva casa de Bamako

Vides paralel·les

L'aigua, sempre l'aigua que ens dona la vida… En una de les primeres entrades ja parlava  de que, en aquest país calmar la set es més que una necessitat vital, es un instint bàsic molt potent. A Mali, l'aigua,   la vida, prové del riu Níger,  inmens després de l'estació de pluges, generós i calmat en l'estació seca allibera uns marges d'una terra fértil, vermella, que s'omplen de conreus esclatants de colors :verds, vermells…peró no nomes l'aprofiten per la terra,  homes i dones renten la roba i l'estenen damunt la gespa, per que sequi ràpidament. Es  converteix en un espai de trobada, de socialització, de transaccions comercials, de discussions i acords gairebé sempre acalorades.

 En els mercats, a les parades, les venedores (la majoría son dones) s'escridassen i quasi es barallen per aconseguir que la tubabu els compri el seu gènere. Saben que soc una bona clienta, que no regatejaré el preu, que seré generosa amb la nena que m'ajudi a carregar les bosses. Tant se val que em diguin que no ho de fer, que em prenen el pèl…el somriure de la petita m'escalfa el cor, una mica encongit per la pena.  

                                                                                                                                                               En un país on els serveis públics escassegen i la pobresa campa per arreu, es fa difícil de mantenir intimitats: molts viuen en barraques, sense llum ni aigua corrent, i reconverteixen el seu espai en algún tipus de botiga o comerç, tant se val, el que es pot, el que es troba: xatarrers, tallers de costura, llibreries, sovint amb noms sonors "Palais de la mariée", "Librairie Moderne"….es el que te viure en un país on que la majoría de gent no te treball remunerat: tothom mercadeja amb el troba al seu abast. I son solidaris els uns amb els altres, el que ha tingut un bon dia i pot menjar ho comparteix amb els propers. Fins i tot la família que disposa d'un televisor, al vespre el treuen al carrer, tot prenent la fresca amb els veïns menys afortunats. La memòria em fa viatjar en el temps dels avis, quan a l'horabaixa la gent treia les cadires al carrer per escoltar els serials radiofònics mentre comentaven els afers del dia…es vivia de portes obertes, potser amb menys intimitat peró amb més comunicació.

A l'altre banda com separats per el riu, compartint color de pell, però a una distància infinita, els malians que viuen instal·lats en la riquesa, passen rabent, aixecant pols amb els seus mercedes o toterrenys, aliens a l'esforç dels altres, insolidaris, altius. Molts d'ells viuen en habitacles de luxe, xalets o edificis d'estética pretenciosa i kitsch…les diferències estàn presents en cada un dels aspectes de la vida. En un país amb tantes étnies i llengües, i l'estratificació  te caràcter de malaltia social. L'accés a una vida millor passa per uns estudis, una bona alimentació, unes possibilitats vitals que els son negades ja d'entrada a aquests infants que t'allarguen les manetes "Tubabu, donnez moi de l'argent". Tant injust com complicat de solucionar, tant per la resignació permanent  d'aquesta gent que pertany a les étnies considerades "de servei", com per la cobdícia d'una élit dirigent que mira en una altre direcció: Son conscients que la riquesa d'uns quants es sustenta en la misèria d'una majoría?

I una pregunta oberta …A la nostra "civilitzada" Europa no hi trobeu símptomes semblants? L'indiferència envers els desfavorits, la destrucció d'uns principis i unes conquestes socials que semblaven inquestionables? Quo Vadis Europa?