Aw ni san´kura

      Es 23 de Desembre a Bamako. Fa cinc dies vàrem déixar Mataró, en plena efervescència pre-nadalenca, amb celebracions i regals anticipats, i per que no admitir-ho, amb una mica de pena,nosaltres que sempre havíem carregat contra els tópics religiosos i -sobretot- consumistes!!

La sorpresa comença a poc d'arribar, quan descobrim que per arreu proliferen simbols nadalencs: Pares Noel, avets (sintétics, es clar), llumetes i galindaines d'estética insuportablement kitsch…El Nadal, festa que per se tindria deser aliena a la majoría en pais on el 92 % es de professió musulmana, gaudeix de nombrosos adeptes a Mali. El respecte i la empatía en el que havíen conviscut les religions a l'Edat Mitjana sembla estar encara vigent en aquestes contrades (No oblidem que Jesús es un dels profetes més reconeguts del Islam)

El 25 de desembre es día festiu a Mali, festiu i de festa. La gent es troba el matí i passa a visitar i a saludar als veïns i coneguts, s'intercanvien regals, bons desitjos, menjars casolans i dolços. Es una festa de fraternitat de les diferents comunitats religioses, els cristians van a la missa, i els musulmans els esperen a la sortida per felicitar-los.

Diuen els malians que la vida ja es prou dura con per desaprofitar ocasions per a la celebració…

No deixo de pensar, per comparació, en la meva estada a Argèlia…allà era impensable una empatía interreligiosa com que que s'ha establert aquí, potser per que la vida social de Malí passa per camins molt menys conflictius.

Peró jo estic escribint aquestes ratllets un matí esplèndit, amb un cel d'un blau perfecte, una temperatura queb ronda els 23º, sota una buganvil·lia florida, al costat d'una piscina: un escenari absolutament estiuenc…I malgrat tot, des de l'entrada, un Pare Noel em fa l'ullet, mentre un avet de plàstic es tomba sota el pes de la pols del harmattan…Awni san'kura, Bon Nadal!

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!!

Aw ni san'kura

BON NADAL!!

Tabaski sembé, sembé!

                                                 Esquilant un be al bell mig del carrer

Aquesta ha estat una imatge habitual aquests dies...bens: en ramats, esquilats a la vía pública, nens passejant-los com si fossin gossos: i es que s'apropa la Tabaski (coneguda al Magreb com Aid-el-kebir) la festa del sacrifici, i la setmana abans les ciutats i els pobles bullen d'activitat per celebrar l'esdeveniment com cal. 

Per els que coneixeu els meus sentiments animalistes: en aquesta entrada tinc que lligar-los ben fort, ja que aquesta és la festa religiosa més important de l'any per els musulmans, i la seva repercusió s'estén a nivell social i familiar, per tant, no puc tancar els ulls i fer veure que no existeix, o caure en l'actitud del tubabu llepafils i clamar contra aquesta salvatjada si vull parlar d'un fet tant important.

La data de la Tabaski depèn del calendari llunar,  no es coneix fins una setmana abans, quan una comissió de estudiosos de l'Alcorà la fa pública. Llavors totes les famílies han de comprar un be, fer neteja de la casa, liquidar els seus comptes, aclarir malentesos i rancúnies (la neteja exterior ha d'anar paral·lela a l'exterior) i comprar abillamens nous per arribar a la festa d'una manera impecable.  Les  sessions de perruqueria de les dones poden allargar-se de dos a cinc dies!  Una vegada més, el culte a la bellesa,  totes les estratègies son bones per l'art de la seducció, que tant be praciquen les dones malianes.

Durant la setmana que precedeix l'activitat es frenética: tothom està al carrer, el trànsit és més caótic (si es que aixó es possible), els tallers de confecció i les perruqueries treballen dia i nit, el diner circula, a la mesura de les possibilitats, i encara més: cues en els bancs per demanar credit per fer front a les despeses. El preu del be oscil·la en funció de la oferta i la demanda: entre 50.0000 i 150.000  FCFA(aproximadament entre 75- 225€)  per una ovella de talla mitjana, una vertadera fortuna per un pare de família.

Arribat el dia, la gent es reuneix a primera hora a les mesquites per la pregària del matí. Tots, petits i grans vesteixen els seus millors boubous (vestit tradicional) per la ocasió...la mesquita es desborda, molts preguen al carrer...els músics van fent la cercavila per desitjar sembé sembé (bon any), a imatge dels griots tradicionals que van a les festes familiars. Els músics fan una lloança de cada família que visiten, per la que reben alguns diners, la qual cosa augmenta més el pressupost familiar destinat a la Tabaski.

Amb la primera llum del día, els homes fan el sacrifici del be, després que l'imam de barri hagi passat a donar la benedicció, mentre les dones preparen el menjar i les begudes. La canalla menja primer i tot seguit es passegen amb plats de carn, oferits per les famílies en funció dels lligams de veinatge, amistat o interessos. Es també el moment de fer almoina als pobres, i al mateix temps de marcar les diferències d'estatus social i económic, molt important en una societat tant estratificada com aquesta.

El día s'escola entre visites i obligacions familiars. Tombada la nit, els més grans continuen la vetllada i els més joves, deslliurats, fan el que la majoria dels joves arreu: amb els móbils traient fum i el WhatsApp completament desbordat, queden per sortir, beure, ballar...

Ben mirat penso, no tant lluny de les tradicions nadalenques...

                                     

                                                                                         Preparatius de bellesa

De tubabus i farafins

                                                        Mare amb el seu petit al Grand Marché

Son les grans oblidades, malgrat que representen el 50% de la població, figures colorides que és belluguen amb altivesa, als carrers, als mercats, amb una criatura penjada a l'esquena o en braços, les dones de Mali, amb una taxa d'analfabetisme de les més altes del món (gairebé un 70%), contribueixen activament a l'economia familiar, peró només tenen accés a les feines més mal pagades, pateixen un tipus de discriminació que no és tant evident com en altres països musulmans, peró no per aixó menys dura: Fins els quatre anys son tractades com a infants -el que son- pero a partir dels cinc tenen de contribuir a les tasques de la casa, la qual cosa dificulta molt el seu accés a l'educació primària. A tall d'exemple: a la parada de fruites i llegums que normalment anem a proveïr,  la Fatim, una nena que no supera els deu anys et porta la compra fins al cotxe a canvi d'unes quantes monedes. La trobem a quansevol moment del dia, no pregunto com l'hi va a l'escola...encara que volgués, no podría.

                 

Es calcula també, que malgrat que està prohibida per llei, l'ablació és una costum molt extesa, sobretot en le zones rurals que veuen en ella una forma de controlar la líbido de les dones i "centrarles". També existeix la creença que amb aquesta pràctica la dona es més "pura", ja que s'elimina una part del seu cos que consideren masculina. Realitzada per matrones i en condicions sanitàries i d'higiene més que precàries, un percentatge molt alt de les nenes que pateixen l'escissió moren dessagnades o per infeccions posteriors. Al creure que les malalties les gestiona Deu,  la passivitat i la resignació son habituals en les famílies malianes.

L'educació formal es, doncs, un privilegi en aquestes terres on no existeixen els serveis públics i tot -absolutament  tot- es de pagament-; i em dol veure com els malians rics, una nova élit social que ha generat l'intercanvi comercial, les miren malament i passen pel seu costat arrufant el nas...no es el dret a l'educació un dret universal per defiinició? Et fet de néixer en una llar sense recursos o en una zona rural ha de condicionar forçosament les espectatives vitals?

Ahir em vaig trobar pel barri una d'aquestes mares solteres tant mal vistes, era una adolescent que amb prou feines havia deixat l'infantesa i ja portaba un nadó penjat a l'esquena. "Tubabu, tubabu" em cridava amb una veu petita i aguda, mentre reia a cor que vols al respondre-li jo "farafin, farafin"(negre) 

i així vam passar una estona, rient, devant dels ulls sorpresos de la petita, que al final es va encomanar i també va riure. Els cinc-cents CFA que li vàrem donar per comprar aliments per la nena poden servir per calmar la gana uns dies, pero no canvien la situació.

Mares de Bamako

De que serveixen les lleis si no van acompanyades de campanyes de sensibilització que siguin capaços de fer replantejar a a ciutadania costums i tradicions ancestrals que van en contra de la dignitat humana? L'educació com a vehicle de canvi social que fagi possibles que la societat assumeixi valors que estàn contemplats en els discursos dels polítics?

Molts interrogants, penso, i poques respostes...  les dones de Mali seguiràn sortin al carrer, orgulloses i somrients, amb el seu somriure i els seus vestits de colors, malgrat que les seves mirades no aconsegueixin amagar del tot l'angoixa devant l'incertesa del seu destí.

Del vent del nord i de la pols vermella

                                                  Polseguera vermella provocada per l'harmattan a Bamako

Avui voldría parlar del vent que dona títol a aquest blog, l'harmattan. L'harmattan es un vent alisi del   nordest, fred sec i polsegós que bufa des de octubre fins a primers de març ens alguns països de   l' Àfrica Occidental, des del sud del Sàhara fins el Golf de Guinea. Els efectes, al arrossegar pols en suspensió del desert son manca de visibilitat (la boira del harmattan),  refredats, fa més difícils les activitats al aire lliure, pero refresca, i molt l'ambient,  alleugerint l'intensa calor i humitat de l'estació de pluges. I es que aquí, només dues estacions es defineixen clarament, l'humida i la seca. I entre elles, l'hivern, com diuen els malians, amb temperatures màximes de vint-i-pocs graus, una delícia per els tubabus i un patiment per els autòctons, que treuen els seus abillaments hivernals (gorres de llana, jaquetes gruixudes, guants...).  I es que les percepcions térmiques de fred o calor depenen dels paràmetres adquirits en el nostre lloc de naixença. Talment com els turistes nórdics es vesteixen amb roba d'estiu el mes de març a Barcelona, aquí  a Mali s'abriguen com esquimals quan la temperatura baixa de 20ºC.

Es un vent del desert, i segons la creença popular en ell viuen esperits, més ben dit, es el medi que utiitzen per moure's. Quan bufa fort, te una sonoritat especial, i al anar carregat de pols es pot dir que te una mena de presència física que ho impregna tot: les cases, els objectes, les persones... La influència del animisme es molt present, i els marabouts (guaridors) tenen molta feina durant l'harmattah: el vent   es portador de gérmens, malalties víriques, refredats... ells ofereixen remei per gairebé tot. La vida es torna més interior,  tant per les temperatures més baixes com per l'impossibilitat de beure una cervesa al aire lliure sense mastegar grans de sorra. Els malians, tant fets a viure a plein air (tant per cultura i tradició com per els medis dels que disposen) temen aquesta época. I esperen que passi de pressa i sense fer gaire soroll.

Una altre de les creences populars lligades al harmattan es que asseguren amb total convicció que quan bufa fort més de quinze dies, provoca canvis en l'estat anímic de les persones i dels animals: mal humor, angoixes, agressivitat...no deixo de pensar que en terres mediterrànies, en el nostre Empordà també es diu una cosa semblant dels tocats per la tramuntana. I em ve a la memòria una antiga cançó de Sopa de Cabra  "Nascut entre Blanes i Cadaqués, ben tocat per la tramuntana".

                                                               

                                                                    Visibilitat reduïda

Una tarda al cinema

Cartell promocional de "Tourbillon a Bamako" Dirigida per Dominique Philippe

Ahir a la tarda vaig anar al cinéma, al Institut Francés de Bamako. Em va acompanyar el meu company de vida i aventures, l' Andreu, (  una mica a rèpel i sense que representi un precedent, em va dir). Així que vam fer via cap al Boulevard de l'Indepéndence, on té la seu l' IF.

A l'entrada, control de bosses i arc detector (no m'hi acostumaré mai) i passem a la planta baixa on l'IF te la zona destinada a cultura (Sala d'actes/cinéma, sala d'exposicions, etc,). Una exposició que tanca aquest diumenge ens mostra una exposició conjunta de dos creadors Oumar Ka i Lulsegued Retta, (malià l'un, etíop l'altre), formats com a artistes a la ex-URSS, a Sant Petersburg, per ser més exactes. En l'obra de tots dos es notable l'influència de l'escola pictòrica russa, en la composició, els colors i l'acurat tractament dels dibuixos a carbonet i a llapis. Els dos artistes s'han retrobat a Bamako, després de molt temps de trajectóries separades per fer aquesta la seva primera exposició comuna.

I després de les arts plàstiques, el cinema. Tractant-se com era el cas d'una première, una certa cerimònia ho impregnaba tot: la presència dels actors, equip artístic i técnic, etc, que han entrat en primer lloc. Val a dir que aquesta pel·licula, dirigida per Dominique Philippe ha estat produïda per Babel Films i Macina Film i finançada en gran part per Cooperación Española, que va aportar 20.000.000 de francs CFA, (uns 35.000 €).

Tourbillon a Bamako, es una comèdia urbana, amb actors joves i que vol tractar els temes que afecten més directament a la joventut maliana, peró també amb una certa mirada cap enrere: l'història de Makan, un jove escultor que treballa a la Maison des artisans, enamorat de la jove mestra que fa de lectora al seu pare, analfabet i enamorat, al seu torn, de la saviesa dels llibres. La pau en la que viuen instal·lats es trenca per un bitllet de loteria premiat i extraviat. Algún apunt de problemes tant greus com el sexe segur (escena de la distribució de preservatius) i la mutilació genital femenina donen el toc social   a l'argument.

Dirigida amb rigor per Dominique Philippe, sorprèn per la seva frescor, bellesa de les imatges i el ritme, que no decau en cap moment, Tourbillon à Bamako es una demostració claríssima de com es pot fer un producte de qualitat amb un pressupost reduït quan hi ha talent i bona predisposició. 

Acaba el passi, i arriba el moment del col·loqui amb els artistes : un altre cop em sorprén, i molt, l'interés dels assistents, la quantitat d'intervencions...en definitiva un públic amb capacitat d'observació i de opinió. No sense certa perplexitat vaig remarcar que ningú de Cooperación Española havia assistit a  la presentació.

En sortir i cercant un taxi de tornada, l' Andreu em va comentar que l'hi havia agradat molt la pel·licula (esperem que aquesa sigui la primera d'una llarga llista de visites al IF).

El batec dels mercats

Al Grand Marché de Bamako, cor de la vida

social i comrcial de la ciutat.

Si vols prendre el pols a la ciutat, cal visitar els mercats. Son el batec, esclat de vida, de color i d'animació, que  revelen el veritable esperit de Bamako: El comerç, l'intercanvi i la comunicació.

Son diversos els mercats de Bamako, cada un d'ells amb un caràcter que el fa especial: la Medine, le Grand Marché, le Marché Rose, Marché de l' Artisanat i le Marché du gris.gris.

La Medina es un mercat situat al peu del turó del Point G, bàsicament freqüentat per malians, on es troba de tot: fruites, verdures, peix, viandes, aparells diversos, vestits tradicionals, vaixelles de plàstic bicolor, molt característiques de Mali; peró es especialment la bellesa femenina el que  centra l'interés d'aquest mercat: salons de bellesa, productes d'estètica, perruqueries, modistes...en aquestes terres, l'aparença d'una dona es un signe exterior, un indicador de riquesa o pobresa, per la qual cosa cal arreglar-se, i de fet, quan les malianes surtent al matí de casa, saludant al dia que neix son tot un espectacle...

El Grand Marché, situat al centre, ens remet als grans souks de l' Àfrica del nord: un entramat de carrerons per  els que perdre-s'hi és tota un viatge d'olors, colors, sabors...de negociacions i  intercanvis amb els banabana, els petis comerciants, amables i riallers, experimentats en el regateig, que sempre,- tant si ha estat fàcil o més dur- s'acaben amb una encaixada de mans i un somriure. Quan el tubabu marxa, amb la seva adquisició en una bossa de plàstic, pensa que un cop més l'han ensarronat, peró d'una manera tant encantadora que es fa perdonar.

Un passejada pel Marché Rose, una construcció (rosa, com el nom indica)  on es poden menjar plats tradicionals, tallar-se els cabells, comprar música o pel·licules, peró sobretot es un espai de trobada i intercanvi d'opinions,  un dels esports preferits dels malians.

Devant de l'esplanada de la Grande Mosquée, els artesans de tot el país s'instalen i ofereixen els seus productes: talles en fusta, teixits de cotó, antiguetats, autèntiques o falses, envellides  primer al foc i després a l'intemperie durant l'estació de pluges. Les joies tradicionals son precioses, alguns joiers les fan sobre comanda. En un sector, joves artistes, com la Meriem exposen les seves obres a l'aire lliure...parlo amb ella, m'explica que es estudiant d' Art a l' École Superieure d' Art de Bamako. Te unes mans petites i uns ulls grans i expressius que s'indignen quan parla de la manca d'oportunitats que pateixen els joves creadors. La seves pintures fusionen la tradició africana i la gestualitat contemporània. Li aconsello que no defalleixi, que te molt talent...em dona el seu mail i el número de móbil, pensant potser que la tubabu li donarà un cop de mà... potser sí, penso, tant de bó!

Fent la volta a la Grande Mosquée arribo al Marché du gris-gris, i aquí si que obro uns ulls con taronges, ja que el que veig supera de molt les meves espectatives: tot el que pugui fer falta per superar crisis matrimonials, infertilitat, impotència, des de la orina de lleó al crani de cavall, gos, mono o esquelet de lloro, dents de cocodril, tant hi fa que siguin especies protegides o no, tot el que sigui necessari per fabricar amulets i gris-gris que portin salut, amor , felicitat, energía sexual i éxits professionals.

Curiosament la crisi econòmica i els problemes de les revoltes del Nord, que han afectat considerablemen els altres mercats, no han tingut efectes en el comerç del gris-gris. Parlo amb el Kabou i el Soumaila, comerciants, i em diuen que fins hi tot han tingut més demanda. Coincideixen tots dos que "la gent compra aquestes coses quan te problemes. I molta gent està tenint-ne, ara".

El que més es ven actualment es el crani de cavall, que costa uns 20.000 FCFA (uns 31€), vint vegades més que el de lloro i  vuit vegades més que el de gos. La raó? El crani de cavall està vinculat a obtenir el visat per Europa o América, d'aquí l'importància que adquireix als ulls de tots aquells que somnien amb el dorado de l'emigració. El de lloro l'associen a trobar treball i el de gos, a guarir els mals de cap.

I com funciona? pregunto. "Cal escriure el nom de Déu en un paperet, posar-lo dins el cap del cavall, submergir-lo en aigua, i voilà, arriba el desitjat visat", em contesten, gairebé en estéreo.

Trobo sorprenent que en un país on gairebé el 97% es de confessió musulmana, les creeences animistes tradicionals estiguin tant arrelades. Mentre m'allunyo penso que fan, totes les religions sino mercadejar amb les esperances...

Al Marché du gris-gris, venedors i cercadors d'esperances

Nens "yunteros" a Mali

Nens portant la seva mercaderia, devant de les restes de la propaganda 

electoral de les eleccions presidencials de Juliol  2013

Es molt dur  ser nen i pobre a l'Àfrica subsahariana, i a Mali , malgrat el seu passat d'important centre de comerç en l'epoca de les caravanes, també. La descolonització va accentuar les diferències entre estrats socials, i si be les estructures sanitàries (l'hospital francès, escoles...) es vàren mantenir, son privilegis d'algunes élits que poden accedir-hi. Amb els pocs dies que porto aquí, ja començo a copsar les diferències:  Els hi agrada molt aquí als nens donart-te la mà i prèmer-la amb força, però mes enllà del gest em fa mal al cor la duresa, la sequetat, les durícies d'aquestes manetes infantils ja baquetejades per l'esforç i el treball manual, tant diferents de les mans fines i suaus dels nens europeus.

Son, en paraules de Miguel Hernández "niños yunteros" que no perden el somriure i les ganes de jugar -que vols, son canalla-, malgrat que tenen assumit  que els seus somnis es perdràn i els seus desitjos s'ofegaràn en un mar de servitud obligada des de la més tendra infantesa...

I em ressona un altre cop el poeta d'Orihuela "Quien salvará a este chiquillo menor que un grano de avena/ de dónde saldrá el martllo/ verdugo de esta cadena?. Com deia Miguel Hernández, del cor dels homes que abans de ser grans son y han estat  "Niños yunteros"

                                        

En direcció del corrent

Avui ha estat un dia de contrastos, ha començat ennuvolat i plujós, amb uns trons que amenaçaven amb trencar la barrera del so. M'ho he pres com un avís que ens empenyia a llevar-nos d'hora, que passarien coses, que calia resoldre temes que estaven massa aturats pel meu gust. Després de la tempesta el sol feia evaporar ràpidament l'aigua dels bassals i les fulles, amb la qual cosa la calor es anava fent cada vegada més insuportable. 

Al punt del migdia, amb un sol caient en vertical sobre els nostres caps de tubabu, ens ha cridat un taxista, un dels habituals que van fent ruta amb els seus vehicles grocs i sovint atrotinats. No estaba captant clients, no, el que reclamaba la seva atenció era l'ampolla d'aigua que portàvem a les mans...estaba completament assedegat, l'home. La seva cara, en  donar-l'hi, va expressar tantes coses que em va conmoure, i es que la set no es mai fàcil de suportar, peró en aquestes contrades, calmar-la es converteix en un instint bàsic.

I, com el temps canviant, els problemes que ens amoïnaven, lligats al apartament escollit per viure, i especialment amb el suministre d'aigua, es van resoldre. Curiós no? Aigua que cau del cel, aigua a l'ampolla que donem al taxista, aigua que arriba sense problemes a la nostra vivenda.

Es així l'esperit dels malians: no t'estressis per coses que en quansevol cas es resoldràn (o no, pensem els  tubabus), i si no es resolen, no has malbaratat energía.

Mes tard,  gaudint de la posta de sol sobre el Níger (aigua, també com a teló de fons) pensaba que deixar-se portar per la direcció del corrent no mena a cap revolució, per t'apropa, i molt a la serenitat. M'han vingut a la memòria les paraules del poeta Carles Riba:

                           " Qui tampoc endavant el seu desig no mena,

                           qui deixa els rems i, ajagut

                           dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

                           s'abandona a una aigua serena"

                                                                        

                                                                     Carles Riba "Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany"

                                  Dedicat a Josep Fortuny, que ens ha deixat

Des del Punt G

 Bamako no es una ciutat que desprengui sensualitat, malgrat  l'exuberància vegetal i el caminar cadenciós de les malianes. Per aixó em va sorprendre l'existència d'un Point G. Punt G dius? anem'hi! No  sigueu mal pensats, no es  tracta d'un barri o local nocturn dedicats al sexe de pagament, no... Es un mirador, en una de las carenes suaus que envolten la ciutat des d'on es gaudeix d'una fantàstica vista de Bamako. 

L'aire és mes net, lluny de la contaminació urbana, i s'hi apleguen grups de joves que arriben en moto, famílies que hi van a berenar i "tubabus"( així diuen als blancs en bambara) com nosaltres, encuriosits, que, assedegats per la caminada esperàvem trobar un bar vora el mirador. Doncs no, en arribar al Punt G, el que vam descobrir apart d'una vista fantàstica, una esplanada amb tot d'aparells de gimnàstica (molt ben cuidats per cert) destinats a la pràctica de l'esport. Aparells de musculació en lloc de cervesa fresca! 

Així varem descobrir que el Punt G també és un referent pels esportistes que poden arribar-s'hi fent footing i continuar l'entrenament a les màquines, i mentalment comparava els nostres entrenaments al gimnasos europeus, i francament, l' spinning, body pump, pilates i demés disciplines anglófones que  practiquem en espais tancats i climatitzats es feien petits, petits al costat de l'esforç que representa arribar  corrent al Point G i entrenar-se...

Llavors vaig comprendre el perqué del nom...

La gent que no sabien dir "no"

Eren així, la gent del país que no sabien dir "no": somrients, tranquils, posseïdors d'una alegría interior que expressaven amb la cadència del seu caminar, amb mirades cómplices, amb somriures oberts que mostraven unes dents grans i blanques. Quan els demanaves quansevol cosa, per fútil o intranscendent que fos, sempre deien "si, es clar".  Si els preguntaves quansevol adreça  utilitzant el condicional "Si prenc aquest camí aniré a parar al Museu Nacional, oi que sí?" la resposta sempre era afirmativa, encara que et portessin en direcció errónia. Quan el viatger, emprenyat els reprovaba que no l'haguessin indicat be, s'el miraven amb els ulls ben oberts, sorpresos...no, mai no portaven la contraria, com el riu, sempre fluien en la direcció del corrent...

I els anava prou bé, la vida s'escolava sense ensurts, al ritme del gran riu que creuava el país i l'omplia de verd ide vida...ben cert que patien d'algunes mancances, peró no passaven gana. La terra vermella i fértil els oferia els fruits del seu esforç, i les pluges sempre venien puntuals, d'agost fins a l'octubre.

Peró un día, al nord del país, alguns pobles es vàren rebelar, induits per forasters, que amb foscos interessos els vàren injectar el germe de la violència. I la gent que no deien mai "no", astorats no sabien reaccionar devant aquest tsunami de disturbis que creuava el país de Nord a Sud. Un cop d'estat militar primer, un contracop més tard vàren sacsejar profundament l'esperit d'aquest poble tranquil, que en qüestio de pocs mesos va aprendre el valor de posicionar-se amb rotunditat quan les circunstàncies ho exigeixen.

Una intervenció militar estrangera va ajudar a restablir la pau democràtica, i unes eleccions lliures vàren acabar de normalitzar la situació. Els caps de les dues bandes enfrontades es  van saludar, signant la pau i la vida va reprendre el curs tranquil d'abans dels conflictes. Vàren tornar els cooperants, les activitats culturals...la calma es va instal·lar a les zones on abans havien disturbis, peró alguna cosa havia canviat per sempre en el cor dels habitants: vàren comprendre els límits de l'amabilitat i que segons en quines circumstàncies dir "no" es una acte de llibertat.

Primeres impressions

Començo aquest blog avui, 27 de setembre de 2013, des de Bamako, Mali, pocs dies després d'arribar, en plena adaptació al clima, al menjar, prenent-li el pols a una ciutat tant plena de vida i de matisos, descobrint a cada passejada  racons sorprenents, sota la mirada curiosa i divertida dels malians, que dibuixen un ample somriure de mitja lluna en creuar-se les nostres mirades.                                  

Bamako es una ciutat de aproximadament un milió dues-centes mil ànimes (ningú ho sap del cert ja que molta població no està censada), molt extensa, molt verda, amb una vida que gira al voltant del riu Níger, que en aquesta época (final de l'época de pluges) està magnífic, impressionant. Ciutat de contrastos, conviuen gairebé a tocar espais urbanitzats amb d'altres on la pobresa es mostra en tota la seva cruesa. Carrers de barraques, on quansevol espai esdevé zona de comerç, tallers de "couturier"(on et poden fer una camisa o un vestit en una hora), la "Librerie moderne",  joguinaires, venedors de retalls,  rodes de cotxe, telèfons mòbils, etc...El "Palais de l'sport", on penjats en una corda els xandalls, samarretes i wambes oscil·len empesos per l'harmattagh (vent del nord, carregat de pols) que aquesta época comença a bufar amb força.

Molta vida, també,  en els vestits de colors de les dones, en la vitalitat dels nens, en els petits hortets urbans que proliferen per arreu...Mali te la sort de posseïr una terra vermella molt fértil i un grau d' humitat degut al riu Níger que la fa conreable tot l'any. I si apliquen amb energía, els malians, a obtenir els fruits de la mare terra, treballant-la amb dedicació i constància. 

La dona maliana es un punt i part: altiva, potent...sembla carregar sobre les seves espatlles el pes d'una societat que enten el seu poder i el respecta,  gaudeix de una autonomia poc freqüent en un país on el  99% es de confessió musulmana. Espero que el temps confirmi aquesta primera impressió.

Una darrera reflexió: Observant com és de difícil treure partit de  les coses quan els recursos son migrats, crec que es un toc d'atenció per els artistes i creadors que sols es mouen a cop de talonari o subvenció, veure com les arts plàstiques i la música segueixen vives malgrat la mancança de gairebé tot. Una bona lliçó pels que hem crescut en una societat en la que, quan vols alguna cosa només tens que sortir al carrer i comprar-la, o en els darrers temps, la demanes per internet i l'endemà la tens a la porta.