 |
| Curiosa manera de transportar |
Fa poc més d'un any vaig viure la meva primera Tabaski (com anomenen aquí la festa del Sacrifici, l'Aid musulmà) a Mali. La meva primera mirada, plena d'astorament i tolerància al mateix temps volia lligar curt els meus sentiments animalistes en benefici del esperit viatger. Em deia a mí mateixa que si volia una mínima comprensió en una cultura tant diferent de la meva calia ser el màxim d'objetiva i arraconar prejudicis que distorsionaríen el meu aprenentatge del país i de la seva gent.
I s'ha escolat més d'un any…sembla estrany! Treze mesos en els que he anat aprenent dels malians i de les seves costums, de les tradicions i de la seva manera de viure i comportar-se. Que somriuen amb freqüència, que els costa moltíssim dir "no", que donen molta més importància a les formes que nosaltres, els europeus…els homes, sovint encorbatats (malgrat els més de 40º de mitjana), les dones sempre acolorides, dignes, moltes d'elles amagant la tortura secular de l'ablació i els maltractaments de gènere a las que massa sovint es veuen sotmeses. No, de ben segur que han après a enmascarar molt be les tragèdies quotidianes de la vida en un dels països més pobres del món.
Mesos en el que la meva mirada ha anat passant des de l'observació participant, per diferents situacions, conflictes…alguns d'ells els he anat descrivint en anteriors entrades. No volia de cap manera passar per una
tubabu llepafils, esgarrifada per tot alló que no respongui als meus criteris occidentals; assumint que l'empatía i la tolerància son condicions necessàries per captar les essències de la cultura africana. Peró a vegades es succeeixen fets que desmunten tot l'entramat de bones intencions, com el diumenge passat. Ho explicaré: cap a la una del migdia al devant de casa van matar i esquarterar una vedella, sí, al mig del carrer, aturant el trànsit i celebrant'ho de manera festiva. Els bramuls del pobre animal, el crits de la canalla…un carnatge, una savatjada per a nosaltres, i una festa per ells! Us estalviaré els detalls macabres…En acabar, van recollir, van netejar (estàndard malià), es va restablir el trànsit, va tornar la calma…Un dels nostres veïns, vegetarià estricte no va poder menjar en tot el día, de tant com es va impressionar, pobre Nabil, vegetarià a Mali! Mes tard, l'amic Coulibaly m'explicava que es tradició quan una família marxa del barri, d'organitzar una celebració així, com una costellada de germanor, vaja.
Em van venir a la memòria les paraules del amic Patri quan ens deia que som una societat d'hipocrites que si tinguessim de matar els animals que mengem ens moriríem de gana, peró es clar, no es el mateix comprar les safates ja preparades en el supermercats…Tens tota la raó Patri, acabo el día amb una decisió: penso perseverar en el vegetarianisme, res mes contundent que presenciar un fet com aquest per prendre decisions alimentàries.
 |
| Bens esperant la Tabaski |
 |
| Sembla que somriguin |
