De costums i tradicions

Curiosa manera de transportar

Fa poc més d'un any vaig viure la meva primera Tabaski (com anomenen aquí la festa del Sacrifici, l'Aid musulmà) a Mali. La meva primera mirada, plena d'astorament i tolerància al mateix temps volia lligar curt els meus sentiments animalistes en benefici del esperit viatger. Em deia a mí mateixa que si volia una mínima comprensió en una cultura tant diferent de la meva calia ser el màxim d'objetiva i arraconar prejudicis que distorsionaríen el meu aprenentatge del país i de la seva gent.

I s'ha escolat més d'un any…sembla estrany! Treze mesos en els que he anat aprenent dels malians i de les seves costums, de les tradicions i de la seva manera de viure i comportar-se. Que somriuen amb freqüència, que els costa moltíssim dir "no", que donen molta més importància a les formes que nosaltres, els europeus…els homes, sovint encorbatats (malgrat els més de 40º de mitjana), les dones sempre acolorides, dignes, moltes d'elles amagant  la tortura secular de l'ablació i els maltractaments de gènere a las que massa sovint es veuen sotmeses. No, de ben segur que han après a enmascarar molt be les tragèdies quotidianes de la vida en un dels països més pobres del món.

Mesos en el que la meva mirada ha anat passant des de l'observació participant, per diferents situacions, conflictes…alguns d'ells els he anat descrivint en anteriors entrades. No volia de cap manera passar per una tubabu llepafils, esgarrifada per tot alló que no respongui als meus criteris occidentals;  assumint que l'empatía i la tolerància son condicions necessàries per captar les essències de la cultura africana. Peró a vegades es succeeixen fets que desmunten tot l'entramat de bones intencions, com el diumenge passat.  Ho explicaré: cap a la una del migdia al devant de casa van matar i esquarterar una vedella, sí, al mig del carrer, aturant el trànsit i celebrant'ho de manera festiva. Els bramuls del pobre animal, el crits de la canalla…un carnatge, una savatjada per a nosaltres, i una festa per ells! Us estalviaré els detalls macabres…En acabar, van recollir, van netejar (estàndard malià), es va restablir el trànsit, va tornar la calma…Un dels nostres veïns, vegetarià estricte no va poder menjar en tot el día, de tant com es va impressionar,  pobre Nabil, vegetarià a Mali! Mes tard, l'amic  Coulibaly m'explicava que es tradició quan una família marxa del barri, d'organitzar una celebració així, com una costellada de germanor, vaja.

Em van venir a la memòria les paraules del amic Patri quan ens deia que som una societat d'hipocrites que si tinguessim de matar els animals que mengem ens moriríem de gana, peró es clar, no es el mateix comprar les safates ja preparades en el supermercats…Tens tota la raó Patri, acabo el día amb una decisió: penso perseverar en el vegetarianisme, res mes contundent que presenciar un fet com aquest per prendre decisions alimentàries.

Bens esperant la Tabaski

Sembla que somriguin 

Dorm petit...

Compartint son i llitet a la Pouponnière

S'em fa estrany d'acceptar quan   hem diuen que els pares malians rarament diuen als seus fills com els estimen…Se per experiència que la cultura africana es poc donada a les expressions d'afecte en públic, així que son poc habituals els petons, les abraçades, les parelles que s'agafen de les mans. Diuen que es així: capteniment exterior, excessos privats.

L'arribada a la famíia d'un fill mascle es considera una benedicció, peró quan son masses les boques a alimentar, i especialment si son nenes, aleshores el valor s'inverteix i passen a ser una càrrega. La despesa en afectivitat quan el que prima es la supervivència esdevé impossible de suportar. No he d'oblidar que estic en un país en el que la gent accepta la provisionalitat de la seva existència, no es fan grans preguntas vitals, quan algú mor no demanen de qué, saben que depenen de les pluges per tenir aigua, molts d'ells sense direcció fixa, no tenen qui els aculli, ni a qui queixarse, ni de qui esperar ajuda.

Son reflexions que en faig en sortir de la Pouponnière, la llar d'infants que des dels anys seixanta acull als nens abandonats, de pares desconeguts, orfes sense recursos i fills de mares solteres. Sota l'auspici de La Direcció Nacional de Promoció de l'Infant i de la Família, en aquest moment compta amb més de dues centes criatures, de les quals una trentena te algún tipus de deficiència, ja sigui sensorial, motriu o intel·lectual. Es una institució pública que ha vist migrar els recursos aquests darrers temps, ja que la majoría del pressupost es destina a defensa. Sobreviu amb les ajudes i la solidaritat internacional.

L'any 2012 es van interrompre les adopcions degut a la implantació del Code de Famille, peró tot sembla indicar que es reprendran a principis del 2015. Dirigit per una eficient Madame Sow el centre que va començar a funcionar com a tal els anys seixanta, acull nens entre els 0 i 5 anys. A partir d'aquesta edat deixen el centre per integrar-se en un altre tipus d'estructura, com els pobles infantils SOS…els que tenen familía i estàven de manera provisional, tornen a ella. Ja vaig dir en una altre entrada que a cinc anys ja s'els considera  prou grans per ser útils. Els que tenen algún tipus de deficiència o malaltia es queden al centre. Un pediatre, tres cops per setmana te cura dels malalts i fa un seguiment de les condicions de nutrició i higiene.

El dia de la meva visita el sol queia, inclement com sempre, peró a l'interior s'estava fresc. Els petits estàven agrupats en sales, per edats, els més petits no tenien mes de dos o tres mesos, segons constava a les fitxes penjades sobre els llitets. La ventilació era bona, i l'higiene, també (estàndard malià). Era midgia i els més grandets menjàven al pati cobert, unes grans plàteres plenes de arròs i carn. Els nadons i els petits, biberons i farinetes.

Tot molt correcte, un xic fred, aquests petits tenen el  sustent assegurat, que ja es molt en aquestes contrades, peró la seva mirada es seriosa, trista darrera els altíssims barrots dels seus llitets. Fins i tot el seu plor era tranquil, com sorgit d'una pena antiga, a les antípodes de les rebequeries dels nens europeus. Un somriure amarat de llàgrimes sorgia a la mínima carícia o paraules dolces…

Pero son nens, i juguen,  corren i es barallen amb la mateixa vitalitat que la canalla de quansevol lloc del món, protegits darrera els murs rosats de la Pouponnière…amb un futur tant incert com la majoria de fills de la pobresa, mentre tant somnien agafar la lluna amb les seves manetes brunes.

Barika, Ne fara (Gràcies, ja he menjat)

A l'Àfrica es habitual menjar amb les mans, tant se val si mires al Nord, al Mahgrib, o mes avall, a l'àrea subsahariana. Es una costum molt estesa, que comença amb una rentada de mans a la vista tots els comensals. Recordo una estada al Marroc, amb la nostra amiga Badia, que devant la poca traça que mostràvem l' Andreu i jo a fer les boletes de cuscús, que elles mateixes ens les feien, fent rodar la sémola en les seves mans, i ens les passàven. 

També es normal compartir gots, cafés en la mateixa tassa. A Alger recordo com quelcom de molt corrent els homes passejant amb un gotet de cafè negre que compartien amb els companys. El darrer, segur que es prenia les babes de tots… Ells ho vivien com un'acte ritual, com una mena de comunió. El dia que que m'hi van convidar…vaig deixar de banda els escrúpols i vaig beure, era una mena d'iniciació en la col.lectivitat, i així ho vaig valorar.

Pero sempre m'havia semblat un fet amical, familiar, de complicitats, somriures i bromes compartides. Ara be, el que vaig viure divendres a Bamako, supera, i en molt les meves espectatives. Vaig acompanyar a una companya a resoldre un afer a un Ministeri, situat en la zona alta de la ciutat. El lloc responia a l'estètica predominant d'aquests palaus de la burocràcia, gran, impersonal i un punt pompós. Després de passar per diversos passadisos i preguntar unes quantes vegades arribem al despatx corresponent i…no veiem ningu!

Pero sentíem soroll, barrejat de rialles, converses i quelcom més: Els treballadors de la planta estàven comodament asseguts al terra, amb les cames creuades, devant d'una enorme cassola de carn amb salsa, sucant pà i menjant -com no podría ser d'una altre manera- amb les mans. Ens van saludar, molt amablement i ens van convidar a participar de l'àpat, cosa que jo vaig refusar -amb tota la gentilesa que vaig poder- , peró la meva amiga -maliana ella- hi va anar tota entusiasmada, elogiant tant el menjar com la beguda -sense alcohol, evidentment!

Era la seva hora del petit dèjeuner, i la legislació laboral de Mali els concedeix un descans cada dues hores i un parèntesi per dinar. Impossible d'importar a les nostres terres, on anem sempre a contratemps, al ritme que ens marquen les agulles d'un rellotge sempre adelantat.

L'afer que ens havia portat fins allà es va resoldre favorablement. Un dels funcionaris, que ja acabava de  dinar li va estampar el segell en el contracte de la meva amiga, i vam marxar…encara vaig tenir temps de veure un d'ells com es llepava, no els dits, sino tota la mà per netejar-se!

Denw ka kené? Com estàn els nens?

Mare i nen, al mercat de fruites

La d'avui, ja us ho dic ara, no serà una entrada amable. Avui, dia tempestuós a Bamako, em sento impregnada d'aquest esperit de revolta, d'aquest aire eléctric que buida els carrers i encén els esperits.

Malí es un país de quinze milions d'habitants, que amb una esperança de vida de 51'4 anys i una mortalitat infantil de 191 per cada mil nascuts vius, es un dels països més pobres del món. Les xifres son dramáticamente demolidores: Un 68% de la població viu per sota de la línea de pobresa nacional, un 44% no te accés a l'aigua potable, la taxa d'alfabetització es del 26'2%, un 27% dels nens pateixen de desnutrició estructural...   

                                                                                                                                                                           Vagis on vagis els nens son omnipresents: Els més petits, jugant al carrer, els més grans, els que superen la madura edat de set anys, nombre màgic en moltes cultures (i que per ells marca la fí de l infantesa i els fa entrar en edad productiva), els trobes fent-se càrrec dels seus germans petits, ajudant al mercat…petites figures acolorides que hem fan pensar en el niño yuntero de Miguel Hernández. Sobreviuen en unes condicions higièniques més que precàries: la brutícia de la ciutat, la manca d'accés a l'aigua potable i l'impossibilitat de fer front a les malalties endèmiques els fa molt vulnerables. La malària, el tifus, la tuberculosi son especialment destructives en la població infantil. A Bamako més de 6000 nens malviuen explotats, obligats a demanar almoina i a tornar amb una determinada quantitat  de diners. Si no es així son colpejats. Aplegats en bandes, viuen al carrer, dormen en llocs públics o sota ponts. Els tubabus, es clar, es queixen de la incomoditat que els generen les seves manetes esteses quan baixen del seus cotxes…ara m'en adono que quan parlo de tubabus (blanc) ho faig en tercera persona i jo que sóc doncs?
Per les nenes es encara pitjor: matrimonis infantils, ablació, abusos sexuals que mai es denuncien...

No hi ha cap mena d'épica en la pobresa, tal vegada si en la dignitat amb la que aquest poble gestiona les seves mancances. Em bull la sang quan sento comentaris del estil "aixó sí que és una vida veritable", "aquí no han deixat perdre els valors", "Es que tenen un somriure que enamora",…bonisme europeu d'estar per casa que no veu més enllà del seu paternalisme ensucrat, peró que corre com llebre a la clínica Pasteur al menor símptoma de febre. Altres, amb un racisme subjacent mal dissimulat  argumenten que " si estan així és per la seva passivitat i la resistència als canvis. "No han fet la revolució industrial" diuen, com si els que així parlen hi haguessin tingut quelcom a veure.

Entre el bonisme colonialista d'uns i el racisme soterrat d'altres, la gent de Mali malviu com pot, sí que somriuen,  massa i tot als seus explotadors que van a la recerca del "negre bo" que no sigui conflictiu i que treballi com a tal en els negocis, cases, etc…

Prenc les paraules de Miguel Hernández "Me duele este niño hambriento/ como una grandiosa espina/ y su vivir ceniciento/ revuelve mi alma de encina" per acabar aquista entrada amb un desig: que l'accés a l'educació i la sanitat, doli doli (poc a poc en bàmbara) vagin obrint les portes de la llibertat  a aquest poble amable y acollidor que ja començo a sentir una mica meu.

             

                  La petita Fatim, 7 mesos

Al cole, preparant el futur

                                                                                                                                                                

Sanji nana (Plou)

Tempesta sobre Bamako

   Acabo d'arribar a Mali, després d'unes llargues vacances al meu Maresme, i em sorprèn la virulència de les tempestes, i aixó que aquest estiu ha estat tempestuós a Catalunya. Estem al final de l'estació de pluges, tant esperada i tant necessària per una gent que majoritàriament viu de la terra. I tant se val que el dia comenci clar i assolellat, en quansevol moment el cel es taparà i la pluja acudirà puntualment a la seva cita.

La primera sortida, a veure el riu, que recordo molt més baix, ara avança majestuós, imponent, crescut…a les vores els malians aprofitan les escadusseres estones de sol per rentar la roba. Tot sembla agafar un altre ritme, si cap encara més ràpid, més adaptat als canvis.

Quan la tempesta es desferma, els carrers es buiden ràpidament, els venedors ambulants desapareixen com per art de màgia,  els esportistes urbans i fins i tot les motos, omnipresents,  s'esfumen del paisatge. Els colors es difuminen, les siluetes esdevenen fugisseres…rierols d'aigua vermellosa omplen els carrers. Les mirades, darrera les finestres expressen angoixa, l'incertesa de saber-se fràgils en els habitacles, fulles al vent a mercè dels elements, son moments de recuperar intimitats, antics contes de griots explicats a la canalla.

Després, ve la calma, l'aire net, transparent, gotes d'aigua en les fulles dels arbres, d'una lluentor enlluernadora, la sensació de que "ja ha passat" i la vida torna al carrer, en recorregut invers: els venedors, els nens, els ciclistes, les motos…

Tempesta sobre Bamako, tempestes al meu país que provoquen una catarsi de la qual espero que en surtin respostes a tants interrogants. A vegades cal un revulsiu i que la pluja desfermada s'emporti tota la pols dels dubtes, pors i incerteses per renovar-nos i sentir-nos ben vius.

El Níger, crescut per les pluges

De religions i de conflictes

Al Grand Marché gent fent compres per el Ramadà

   Em costa, em supera i em nego a acceptar el poder de les religions, les seves implicacions polítiques i per damunt de tot la manera de parasitar el teixit social i la ment de les persones,  canviant codis, exigint comportaments i provocant disonàncies internes, sempre mutant i canviant de pell per continuar amb la seva tirania de la doble moral imposada…I les  poso a totes, totes al mateix calaix.

Reflexions obligades a l'inici del Ramadà, el mes sagrat dels musulmans, especialment  quan les condicions climàtiques d'aquest país son tan extremes. El dejuni, un dels pilars del Islam els obliga a no menjar ni beure des de la sortida del sol fins que es pon, res de res…excloses també les relacions sexuals diürnes, les baralles, la vestimenta suggerent…diuen que le câreme enforteix el cos i la ment, que els fa mes equilibrats i mes savis, mes resistents a les adversitats. Jo m'els miro i penso que, o beuen d'amagat o es posen malalts, vint-i-vuit dies! No m'ho crec. 

Excloses estàn les dones que alleten als seus fills, les que tenen la menstruació, els malalts crónics i els viatgers si s'allunyen molt de la seva ciutat. I les criatures, es clar, pero quan arriben a la pubertat han de fer com els grans i seguir el mandat de la religió, de fet es el primer pas en la seva vida adulta.

A Mali un 96% de la población es musulmana de confessió sunnita i es practica -o practicaba- un islam més relaxat, amb alguna infuència animista, pero des que van començar les conflictes al Nord, s'observen canvis importants, des que els tuaregs del MNLA van pactar amb els carronyers oportunistes de Ansar Dine( que van treure  partit de les reivindicacions de les tribus del Nord). Els tuaregs reclamaven el seu dret a la autodeterminació, mentre que els altres estaven interessats només en la implantació de la sharia a l'Àfrica Occidental. Com era de preveure, les disensions no van trigar a sorgir.

Mentre, els radicals van cometre fets mai vistos a Mali: En els territoris dominats pels rebels es va prohibir fumar en públic, els músics al carrer, els actes festius, les celebracions, es van destruir reliquies d'origen sufí i importants monuments i biblioteques islàmiques.

Es va imposar un codi estricte de vestimenta a les dones…es va anar a atacar el cor de l'esperit d'una gent que tenen en l'expressió dels sentits una de les seves raons de viure. Pero van anar molt més enllà: amputacions de mans, fuetades en públic, lapidacions, una de les més sonades el juliol del 2012 quan es va condemnar -i es van executar- una parella per viure junts sense estar casats. Mes de 200 persones varen comtemplar el macabre espectacle. Els malians no sabien con afrontar-ho, pero estaven segurs que no era el que volien…

La intervenció francesa va deturar l'implacable avanç dels islamistes, que s'han fet forts en alguns de les ciutats, com Kidal. De tant en tant el soroll dels senyors de la guerra arriba fins al Sud i la gent surt al carrer reclamant diàleg i negociació.

I segueixen tossudament amb la festa i els colors, elles amb els seus pentinats impossibles i ells amb les camises perfectament planxades i els perfums que només es troben en aquestes latituds…a  tall d'exemple, ahir primer dia del mes sagrat del Ramadà, a pic del migdia sota un sol abrusador una noieta oferia la seva mercaderia als conductors i vianants: unes bosses d'aigua fresca, mentre ella anava bevent, aliena als dictats dels talibans de la moral i el conservadurisme. 

Gran mesquita de Tombouctou

Petits detalls, grans moments doli doli

Treballant en l'hort social del meu barri

    El meu barri de Bamako es diu Hamdallaye, també conegut com  ACI 2000. De construcció força recent, té dues grans vies principals i molts carrerons petits que s'entrecreuen. No es un veïnat ric. Tampoc es pobre. A les voreres s'acumulen les paradetes de fruita, de joguines, de mobles, venedors del que sigui (tarjes de mòbil, estores d'oració, bosses d'aigua per els conductors assedegats…). Hi ha una mesquita, devant l'ambaixada americana, regal d'un país del Golf per tenir "contents" als americans…

A la tarda, quan la calor afluixa, els malians surten  a fer esport, els carrers s'omplen de nois i noies, alguns corrent, d'altres es troben a les places i  a les rotondes per fer gimnàsia i estiraments, dirigits per un entrenador al qual al acabar la sessió li paguen uns quants francs CFA… Els mes grans aprofiten el moment per seure devant les portes de les cases i parlar de com ha anat el dia, de política, de fútbol, mentre, la canalla salta i corre amunt i avall del carrer, sota la mirada amatent de les mares, que sovint no tenen més de quinze o setze anys. Al costat de casa, la Fanta, dos anys, massa petita per seguir el ritme dels altres, em mira amb els seus ullassos i somriu, li agrada el meu collaret i m'el estira. La seva mare, asseguda al seu costat, es menja un dels mangos que li han sobrat de la venda ambulant,  el dia ha estat llarg i xafogós a l'hort.

Un estol de nens acaben una cursa devant nostre, encuriosits, miren a la tubabu (Jo), tots volen saludar-me, picar les mans, i malgrat el meu escàs bàmbara (o potser a causa d'aixó) acabem rient a cor que vols. No veig en ells les senyals de la desnutrició que tant sovint associem a l'Àfrica negra: son prims peró sans, vitals, riallers, plens d'energia…He pensat que potser a casa nostra, a força de voler construir-lis un entorn asèptic i segur n'estem fent un gra massa…

La necessitat espavila a la gent de Mali. Passejant pel barri puc constatar els canvis i l'evolució, com dia a dia es succeeixen millores malgrat l'escassedat de recursos. Doli doli (poc a poc) els seus habitants han aconseguit dotar al veïnat d'una escola, un centre de salut, horts urbans, cooperatives de elaboració del karité…No es poca cosa, sanitat, educació i treball! Personatge clau per entendre aquests processos es la figura del alcalde de barri, tota una autoritat. En l'entramat d'aquest caos organitzat que es la societat maliana, destacar l'importància que donen a la gent gran, de fet les Assemblees de Veïns estàn formades en gran part per els més grans, i es on es dirimeixen les qüestions importants que afecten a la comunitat, al voltant d'una tassa de te i un grapat de cacauets o festucs. El respecte es manté i la convivència intergeneracional es modèlica.

Una cosa que  m'ha sorprés moltíssim es el sentit que tenen del temps. Es molt normal que, havent quedat a una hora determinada amb un malià es presenti tard, molt tard, quan, irritada ja estàs a punt de marxar …i heus aquí que et desarmen amb el seu raonament simple i innocent "Si no he vingut abans es perqué no podia, pero sóc aquí amb tú i aixó es el que importa? Perqué t'enfades?". Aixó sí, després no tindrà cap pressa per marxar "Si estem tant bé, perqué vols que ens en anem? Un altre cop em trenquen els meus esquemes, així que somric i hem relaxo.

Potser sí que viure a un altre ritme i sense cinturó de seguretat és igual de productiu i també enriquidor.

Avui, a l'hora baixa, tot menjant un mango acabat de collir que encara conservava el sol del dia,  mentre el suc em regalimava per les galtes, sentia (no pensava, que l'intel·lecte el tenia desconnectat) que l'instant era perfecte,  exactament  el moment i el  lloc on volia estar, i  que le felicitat esta feta de petites coses, grans moments que hem de saber apreciar.

Els meus veïns, descansant

Nens jugant a la vora del Níger

Ayí Seligili (No a l'ablació)

La petita Mariam, 18 mesos

En les primeres entrades del blog vaig fer un breu apunt sobre la situació de la dona a Mali. Les veia passar, altives, guapes, mantenint sobre els seus caps el precari equilibri del món, i em preguntava si aquesta seguretat aparent tenia com a resultat la capacitat de decisió sobre les seves vides…

Malauradament, ara puc dir que no es així. L'entrada d'avui està centrada en un tema del que s'en parla molt poc obertament, peró  que està molt arrelat en la tradició africana: l'escisió o ablació genital femenina (MGF), una pràctica que a Mali afecta a un 85% de les dones i nenes. Es un problema delicat, perqué en la societat africana el sexe es un tema tabú i la decisió no pertany únicament al pare i a la mare, sino a la comunitat: pares, àvies, tias, cosins, liders religiosos…les nenes no son propietat dels seus pares, sino de la comunitat, que intervé en quasibé tot el que afecta a la vida de les nenes , i molt especialment en el tema de l'ablació.

Les creences locals relacionen l'escisió amb la religió. Segons Kadi Traoré, activista de Cofesta (Coopération des Femmes pour l' Education et la Santé familiale) moltes dones estàn convençudes dels seus efectes beneficiosos, creuen que facilita el part, accentúa la bellesa…en bàmbara seligili significa "purificació pera ser apta per a resar".

A Mali l'ablació es ilegal, i està prohibida las professionals de la medicina, així que el ritual es realitzat per dones sense cap formació…a terra, al bany o fins i tot entre la malesa, damunt un plàstic o un tros de roba vell. L'instrumental? Ganivets o tallants ja utilitzats en anteriors ablacions.

El tall es fa sense anestèsia, i la nena es fortament subjectatada, perqué es resisteix, es clar…Poden danyar-se zones properes a la que es vol tallar. I sovint passa, amb resultat de mort o amb lesions permanents

Totes aquestes dones que carreguen des de la més tendra infantesa  amb el patiment del trauma, els dolors de les seqüeles, invàlides per a tenir una vida sexual sana i plaent, han anat prenent consciència de que no hi han raons religioses, ni médiques, com les havien fet creure des de l'ignorància el seu entorn familiar i social. El treball de les associacions com la que citaba abans  ha permés que tinguin el coratge suficient per aixecar les seves veus i protegir les nenes del seu entorn més inmediat. Amb una ambició moderada, pensen que en un futur -que potser elles no coneixeran- la MGF serà erradicada i el seu patiment haurà tingut algún significat. Perqué de poc serveix la prohibició oficial si es contínua practicant en la foscor de les cabanes, a mans de curanderas armades amb ganivets oxidats.  Allà on la tradició es resisteix, les lleis han de ser prou fortes per erradicar la superstició, pero crec que en aquest cas les autoritats miren cap a un altre cantó, ja que la idea subjacent es l'anulació de la voluntat femenina mitjançant el control de la seva sexualitat. 

Fa un temps sonaven tambors de guerra al Nord del país, els talibans de la barbàrie tornaven a bramar, recollint ambicions -potser legítimes- de les tribus del Nord en profit dels seus interessos. Una pax romana fràgil  es va decretar als pobles,  controlada per les tropes d'intervenció estrangeres…Un fre a la imposició que sens dubte  tíndría lloc si els senyors de la guerra i guardians de la moral haguessin guanyat la partida i imposassin  les seves lleis que reduirien al no res la condició de les dones, a esclaves submises, bèsties de càrrega, a les antípodes del que diu la Declaració de Drets Humans.

De que hauria servit l'esforç d'aquelles dones, mares i àvies que es van atrevir a aixecar la pesada llosa de la tradició? De moment miren endavant, tossudament esperançades que hi ha un futur millor per les seves filles, netes…per totes les dones del seu país.

Ganivet d'escisió

Niger sira ji (Níger, camins d'aigua)

Ahir a la tarda vàrem anar, l'Andreu i jo, a fer una passejada a prop del riu, per comprobar  si les darreres pluges havien fet pujar el cabal. I si, deu-n'hi do el que ha crescut en pocs dies. I es que Mali respira al ritme del Níger. Cada día vaixells i piragües creuen el riu, carregats de persones, animals, vehicles i quansevol galindaiana. Navegar pel Níger s'imposa si es vol realitzar algun negoci o visitar a un familiar, el riu es nexe entre famílies i étnies, motiu d'alegría i mitjà de vida per a milions de persones.

Riu curiós, d'esperit rebel, neix relativament prop del Atlàntic, la llógica el faria descendir els 250 km que el separen de a costa i morir al oceà. Peró la seva natura capritxosa no enten de raons, i s'enfila cap al nord est… Guinea, Mali, i passa a desembocar a Nigèria, país al que dona nom i al que li regala un delta que ofereix una de les majors explosions demogràfiques del planeta.

Com a país que no te sortida al mar, Mali està obligat a administrar els seus recursos hídrics de manera que puguin beneficiar a tota la població, d'economía bàsicament hortolana i ramadera. L'organisme responsable es l'Office du Níger, que data de l'epoca colonial i que recentment ha estat reestructurat per milorar el rendiment, mitjançant la modernització dels canals de rec i les reformes a la tinença de la terra. Mesures que han millorat la producció d'arròs en la última década

 A la vora del riu l'enrenou comença de bon matí, amb els primers rajos de sol, una llum preciosa, imponent. Veiem dones que arriben amb els cubells al cap en equilibri perfecte, plens de roba per rentar, gent fent-se la toilette matinal, joves rentant les seves motos "Yakarta", importades de Xina per 300 euros, sense montar, pescadors de "capità" (el peix autòcton, molt popular i asequible), i pescadors de "sorra",  i es que el creixement imparable i desmesurat de Bamako requereix sorra del Níger per la construcció de noves vivendes…d'adob, es clar, en contrast amb algun sumptuós edifici finançat per l'or negre dels països del Golf.

Aquesta extracció incontrolada de sorra del Níger està provocant greus desequiibris ecologics: reducció de terres de cultiu, aigues térboles, reducció de la pesca, dificultats d'accés a l'aigua…la qual cosa no fa més que augmentar les dures condicions de vida, que tant sovint inciten als malians a emprendre l'altre gran viatge que sovint acaba devant les tanques de Ceuta i Melilla.

Mentre, d'altres malians sense escrúpuls i amb nula consciència ecològica, enriquits amb el negoci de la construcció,  circulen amb els seus cotxassos d'importació, mentre als petits horts cada vegada es necessiten més esforços per obtenir fruits de la terra, abans tant generosa…Relació inversament proporcional: la riquesa d'uns augmenta a mesura que disminueixen els recursos d'altres. Certament, miopia de la classe dirigent que genera riquesa (per alguns) per avui i misèria per demà (per gairebé tots).

Noia treballant en un dels horts urbans de Bamako

El país del bamba (hipopòtam)

Plaça de l'hipopòtam, Bamako

Al país del bamba (hipopòtam), la gent que no deien mai "no" van tornar a veure alterada la seva pau (una vegada més) per el soroll de sabres que venia del Nord, on els homes blaus tornaven a revoltar-se…El nom de Mali deriva de la paraula hipopòtam, i el caràcter malià participa sens dubte de les virtuts i els defectes del cavall de riu, mamífer relacionat amb les balenes, que passa la major part de temps a l'aigua. D'aparença indolent i pacífica, els seus freqüents badalls no son senyal d'avorriment, sino d'amenaça, quan algún intrús irromp en el seu territori. Malgrat el seu aire innocent es un dels animals més perillosos d' Àfrica.

El tarannà dels malians es com l'animal que els simbolitza, d'aparença amable i pacífica, somrient i cordial…no tenen un "no" com  a resposta, treballen la seva estimada terra vermella amb una paciència i un amor infinit, fins que el zum -zum  dels senyors de la guerra del Nord els desperta de la seva calma. I surten al carrer,  i es manifesten, i criden fort que no volen la guerra, que volen continuar vivint en pau, malgrat l'indolència dels que en teoría estàn per ajudar-los i a inoperància d'un govern escollit democràticament  que només pensa en mantenir els seus privilegis i la corrupció.

Els he vist passar, en la majoria homes, peró tambe dones, clamant per l'entesa  i el diàleg. Les dues parts han restablert les negociacions, torna la calma,  les tropes d'ajut a circular amb els seus tot terrenys i a protegir els seus interessos. l'hipopòtam tanca la seva enorme bocassa i s'en torna al fons del riu. Fins a la propera…quan calgui, tornarà a sortir.

Veig les notícies, a Barcelona, barri de Sants, el carrer convertit en un camp de batalla, els antidisturbis circulen, mentre en  en un dels balcons sona l'Estaca, del Lluís Llach a tota pastilla…

Moviment associatiu a Bamako

Karité, l'or de les dones

Dones de Siby envasant els sabons de karité

Sempre les dones, les seves mans, el seu esforç…ja sigui treballant  al camp, fent de cosidores,  o com les que vaig conéixer diumenge passat a Siby, a la Cooperativa on elaboran el karité. Val la pena de conéixer una mica sobre  aquest arbre, el nom del qual significa arbre de mantega, que pot arribar a viure dos segles, com les nostres alzines, i assolir un diàmatre de un metre.  Se li atorga un caràcter sagrat, per la qual cosa no  s'ha de taller ni malmetre.

Per alguns pobles africans  els arbres tenen la força i l'ànima dels deus, i es per aixó que es dirigeixen cap a ells cantant. Una llegenda que expliquen els  griots (rondallaires tradicionals) parla d'una dona que, desitjant ser mare va posar set boles de karité com a ofrena en una carabassa i cantava cada nit una cançó, durant set dies, fins que al obrir la tapa va sorgir una preciosa nena blanca. Com que estava feta de mantega no podía sofrir el rajos del sol. Un día va sortir i no va trigar en fondre's, convertint-se de nou en mantega de karité. Diu la llegenda que  va tornar al arbre de Karité, on els esperits de la mantega protegeixen els humans.

    

A l'Àfrica occidental creix en estat salvatge, peró es a Mali on es donen els de millor qualitat, donada la constitució del seu subsòl. De creixement lent, dona els seus primers fruits després de 15 anys, encara que arriba a l'edat adulta als 30 i es entre els 50 i 100 que dona la major quantitat de fruits. De cada cinc kg d'ametlles seques s'obté 1 kg de mantega de karité.

La elaboració comença amb la recollida i el rentat de les ametlles, després es trituren, es torren i es passen per un molí per obtenir una pasta marró molt fina, que es batuda manualment per separar la mantega de la resta de components. La mantega resultant es porta a ebullició i es filtra varies vegades per separar les impureses, fins a obtenir un producte net i de color de mel.. Abans de l'eaboració, una oració en senyal de respecte i agraïment a la mare naturalesa  per la collita obtinguda. Així es fa des de fa segles, i es aquesta caràcter sagrat que fa que sempre siguin les dones les que recullen, elaboren i acaben el procés de manipulació del karité. Activitat de subsistència econòmica amb caràcter de sacralitat transmesa de generació en generació...

La recollida dels fruits del Karité i la fabricació de mantega e karité dona feina a moltes dones, que s'organitzen en cooperatives. A Siby, a  45 kms de Bamako, la Maison du Karité, està oberta, encara que sigui diumenge. Només entrar ens trobem unes dones envasant els sabons i els productes ja manufacturats.  Seguim i trobem més dones en el procés de batre la mantega,  filtrar-la i donar-li la consistència necessària per obtenir el producte definitiu, ja sigui en mantega, sabonets, cremes… Els seus beneficis per la pell son inquestionables, te propietats hidratants, calmants, nutritives, cicatritizants, es l'or de les dones, secret de bellesa de les dones africanes, que la fan servir des de fa segles per protegir-se dels efectes del vent i del sol, ara compartit amb les dones de tot el món…

                             

Escalfant el karité

Amb les llavors recollides

Muso Kunun (Dones despertes)

   Tenen entre quinze i vint anys, algunes d'elles ja son mares i assisteixen  a classe amb les criatures. L'Escola femenina del centre catòlic de Marie Inmaculée acull a un nombrós grup de joves que volen preparar-se per el futur. No els resulta fàcil, en un país on l'analfabetisme es una xacra que colpeja especialment les dones, (un 70% segons estadístiques). Al centre de dona estudien, es preparen per tenir un ofici que les permeti desenvolupar-se i tenir el màxim d'autonomia. Al mateix temps, tallers sobre nutrició, salut i prevenció d'embarassos els ofereixen la possibilitat de millorar la seva situació i la de les seves famílies.

Algunes son de la capital, venen amb un bagatge més consistent, altres, vingudes dels poblets, comencen de zero, els hi cal aprendre els rudiments de l'alfabet, els resulta difícil bellugar-se en una ciutat que deu rondar el milió i mig d'habitants. Els seus noms ens parlen de les seves arrels religioses: Fatimata, Mariam, Josephine, Koro, Aixa, Veronique, Maria…la convivència interreligiosa es exemplar, per damunt de tot son joves, quasi nenes amb un propòsit clar: no deixar-se vèncer.

                                                                                                                                                                Amb un sonor "Bonjour madame! hem donen la benvinguda, al mateix temps que s'aixequen, en senyal de respecte, com es feia al nostre pais fa anys i panys.  Els dono les gràcies, peró ja aviso que  "pas besoin de vous léver, et de me dire madame". Em presento, els explico qui sóc, d'on vinc, que soc "artiste peintre" i que estic aquí per colaborar amb el centre, que els faré classes de francés, de pintura  tallers de nutrició, salut…El rerafons es de empényer aquestes noies en el camí de l'autoafirmació, d'aconseguir que puguin véncer el sentiment de baixa autoestima que arrosseguen…

Em sorprén el seu aspecte saludable, la seva vitalitat, el seus somriures amples i càlids. Em pregunten si estic casada,  i jo pregunto com es per elles d'important el matrimoni. Resposta unànim: Mooooolt! I  iniciem un petit debat al voltant de trobar parella, interromput per  rialles i algún plor dels petits.

La majoria d'elles volen ser couturières, una vol ser enfermera, una altre professora, i una, potser encomanada pel meu entusiasme per l'art, pintora. 

Sona la sirena de la "recreàtion", i surten disparades cap al pati, nenes amb cos de dona, disposades a gaudir del seu temps lliure. Com hem recorden els meus temps de l'escola primària!  Canten, m'ensenyen alguns passos de dansa, em pregunten si ens tornarem a veure, "Lundi, bien sûr" els responc. 

Mentre cerco un taxi de retorn,  penso que mentre elles aprenen francès jo també estic aprenent moltes coses d'elles, I ni ce (gràcies) noies lluitadores!!

Quina mirada!

La Mariam, acompanyanr la seva mare

Muso  Kunun

Ne ye dunan ye yan (soc un estranger aquí)

                                    

Reprenc aquest blog, després de gairebé dos mesos en els que he estat absent de Mali. Som al mes de maig, el més calorós de l'any en aquest país, l'época en que el Níger esta més baix i el sol deixa sentir la seva força, poderós. Aviat vindran les pluges, també excessives, com tot per aquí, primordials, salvatges…

Avui en el meu recorregut habitual m'he creuat  amb un negre (farafin) albí, de pell molt més blanca que la meva. M'ha semblat conmovedor el constrast de la seva pell albina  amb les faccions africanes: el nas ample, el pómuls, els llavis gruixuts... Anava sol, mirant a terra, un xic encorbat malgrat la seva jovenesa…i es que l'albinisme no es fàcl de portar a l' Àfrica, malgrat que es un fenòmen que a Mali afecta una de cada 5000 persones, mentre que a Europa es registra un cas d'albinisme entre 17000.

I les problèmes dels albins africans no son només de fotosensibilitat ocular, amb deficient visió diürna i la intolerància de la seva pell al sol…el pitjor es la discriminació i l'aïllament social, preu que tenen que pagar per la seva diferència. I aixó en el millor dels casos, perqué la cultura mandinga els considera portadors de malastrugança,  quan son vius, perqué un cop morts el signe s'inverteix i atrauen tot tipus de bens i riqueses. Dramàtica paradoxa que converteix essers humans en trofeus molt preuats en una de les caceres mes injustes i vergonyants perpetrades pels humans

El cert es que aquest prejudici està molt lligat a la tradició africana, i que resulta un negoci molt lucratiu per els traficants i bruixots que venen amulets i pocions elaborades amb la sang i pell d'albins que poden arribar a costar 2000 dòlars en el mercat negre.  Els pescadors acostumen a trenar cabells d'albins entre les xarxes per obtenir millor pesca. A Tanzània, Congo i Burundi, a les explotacions mineres,  alguns treballadors enterren braços i cames d'albins creient que aixó farà que els minerals surtin a la superfície.

En swahili els anomenen zeru (fantasma), i encara que  la Fundació que presideix Salif Keita i governs com el de Tanzània, amb una primera ministra albina estan fent una bona feina de conscienciació, queda encara molt camí a recorrer, especialment en les zones rurals. La violència i la discriminació cap als albins es un mal endèmic,  els nens albins son assassinats amb freqüencia, segons Salif Keita, cantant malià, albí,  que lidera una fundació que lluita contra la intolerància cap als albins. Ell mateix explica que el seu pare els va fer fora de casa a ell i a la seva mare, perqué considerava que estaven maleïts. No se li va permetre continuar els estudis, així que segons les seves paraules es va fer músic, i tocaba en els bars per guanyar algunes monedes. Malgrat les dificultats i la albinofòbia de molts, es va fer popular, i ara es un dels músics mes prestigiosos del país "La música em va salvar la vida" diu sempre a les entrevistes.

Devant d'aquest cas extrem de negació del dret a la diferència, no puc deixar de pensar en situacions que no per properes em semblen també injustes: l'esperit de la tribu, tant present en totes les cultures, (i també en la nostra)  produeix intoleràncies i marginacio als diferents, i només cal observar el nostre entorn per veure gent que es mouen com els albins a Mali.

                               

Bogolan, molt més que un teixit

Treballant el Bougolan

  A Mali els teixits son molt més que una moda passatgera, ja que porten una càrrega simbólica que   prové dels seus ancestres. Cap traç es aleatori, tot està ple de significat: La fletxa alerta dels perills, els serrells,  la pluja, un traç ferm, el bon camí, una creu fer un sacrifici per altres persones…el camp de significats es infinit…Parlar de teixits a l'Àfrica Occidental es un camí per descobrir costums locals i entendre una mica més l'història de cada lloc. En la rel de la cultura africana, l'art de teixir fou una  técnica amplament dominada per les antigues civilitzacions, des del segle IX, molt abans de l'arribada dels europeus. Segon major productor de l'Àfrica, després d'Egipte, Mali té una tradició textil que es remonta a més de mil anys, quan totes les dones sabien filar i els agricultors teixien en les hores lliures.

Teixir te significats rituals i mitològics, el llenguatge es indisociable del teixir. El mot sou significa paraula, però també una faixa de teixit que surt del teler… Per a ells, estar despullat vol dir també estar sense paraules…

Significant literalment "fet amb terra", el bogolan es un disseny fet amb fang ric en òxid de ferro, aplicat sobre teixits tintats amb tintures vegetals com el basilan. Segons la tradició, està tenyit amb plantes que son també medicinals (basi=curar) i dona als teixits aquells tons d'ocre, groc i marró (que tant  m'agraden), peró també propietats curatives. L'alta concentració de tanins, les plantes utilitzades fixen el color de tal manera que mai desapareixerà. El procés es llarg i treballós, s'han de pelar i bullir les llavors de n'peku, les fulles d n'galama i cangara, i remullar-les per que deixin anar el color…

Després, amb una petita espàtula de ferro i un bastonet de fusta van dibuixant trossos d'argila, que després de rentats quedaràn negres. Cada und'aquests signes té significat propi: una cruïlla, que cal sacrificar-se pels demés, un cercle amb un punt, el lloc de la fortuna, una ziga-zaga, el camí del que no vol pagar els seus deutes, el as del camell, un viatge…tot un inventari de consells  i valors que van passant de generació en generació.

Asseguren també, que els teixits absorbeixen les virtuts de les plantes terapeútiques, i com  a tals, son protectors, com una segona pell que cobreix i protegeix el cos en moments importants de la vida: el naixament, la menstruació, els mals de cap, infeccions, també els atribueixen poder cicatritzant i antipirétic… Ara entenc l'ample somriure que ha dibuixat l'amic Coulibaly quan ha vist el bogolan que cobria la taula de casa, un recent adquisició, que per cert (i sense haver-ho triat conscientment) té entre els seus signes el cercle de la fortuna i el traç ferm del bon camí.

I penso , també, en tots els comerços atapeïts d'articles "made in China"…quines propietats curatives poden tenir totes aquestes peces que provenen del petroli? 

                                                                  Tintura d'indigo

De viatgers i turistes

                                                   El Níger, després de l'estació de pluges

Si fem la diferència entre viatgers i turistes, resulta que aquests passen poc temps a Bamako, desitjosos d’exotisme, d’anar a Tombuctú, al país Dogon, passen de llarg per aquesta ciutat,  només uns pocs dies per tramitar papers que necessiten...repeteixen, com un mantra que “a Bamako no hi has res a veure”, ben alliçonats per les agències de viatges  europees.

Amb una visió diferent, joves arribats de les zones rurals de Mali, de Burkina o Níger, van a la capital, amb la intenció de treballar o estudiar a les universitats o a les escoles d’Art.  També trobarem tubabus provinents d’Europa o d’América ..”A Bamako hi han coses a fer”. Es diferent la percepció quan es tracta de ser subjecte actiu o passiu no?

La capital de Mali es una ciutat petita si la comparem amb altres grans capitals del continent. De caràcter típicament africà, en els seus barris tranquils, de carrers sense asfaltar amb molta activitat veïnal, es habitual topar-se amb petits ramats d’ovelles o cabres, gallines, nens que juguen,  dones rentant la roba i homes cuinant en els límits relatius del exterior/interior de les cases. A Bamako no hi han gaires turistes, per desgràcia de la canalla que assalta contínuament als tubabus. Demanen compulsivament, una costum generada per els estrangers, potser per alleujar les seves consciencies, condicionats per l’imaginari del nen africà,  i aquests, autèntics petits yonkis del regal caritatiu, saben molt be con entendrir amb els seus ullassos i les seves manetes esteses... No me’n puc estar, m’és igual que hem diguin que m’enreden...

Aquests barris estan envoltats de grans avingudes, el tràfic i el tràfec es intens, en els seus marges tallers mecànics, parades de menjar ràpid, venedors ambulants de qualsevol cosa: targetes de prepagament per mòbil, estoretes d’oració, aigua, fruita...el que sigui per aconseguir uns quants francs cfa, la moneda d’aquí.

Dos grans ponts enllacen les dues ribes del immens Níger, partint la ciutat en dos. Aquí es concentra gran part de l’activitat dels ciutadans de Bamako:el moviment es constant durant tot el dia, càrregues de mercaderies utilitzant qualsevol tipus de transport, al cap mentre es camina, carrets empesos per homes o animals de càrrega, en bicis o motos en les que la mercaderia ocupa tres vegades més que el vehicle...els cotxes, des dels més vells i atrotinats als mes luxosos, taxis i els típics minibusos verds, els sotrames, amb uns encarregats que dominen a la perfecció la tècnica d’aplegar als passatgers com sardines enllaunades.

Però es en les motos on es percep el seu culte per la neteja i l’elegància, tan elles, amb els seus vestits multicolors, com ells amb les seves camises clares i perfectament planxades.

Mali te des de principis del noranta una democràcia parlamentària, que juntament amb Senegal es una de les més estables de l’Àfrica Occidental, i malgrat el desgraciat parèntesi de primers del 2013, els malians continuen donant credibilitat al sistema, gràcies, a una societat civil amb capacitat associativa, especialment entre els joves. Amb un sistema neoliberal asfixiant i una gestió pública nefasta, aquestes xarxes ofereixen propostes que s’estenen a tots els sectors: cultural, social  i econòmic, i poc a poc van creant alternatives que s’expandeixen per tot Mali.

No oblidem que aquest es un país ric en recursos: or, coto, minerals... recentment es parla de bosses de gas i petroli al Nord, a la frontera amb Argèlia...No son les riqueses naturals, sinó la corrupció d’unes elits dirigents, juntament amb les imposicions del Banc Mundial i la OMC les que impedeixen l’accés de la majoria a aquests bens.

Però vull referir-me també a una altre riquesa, que prové de la diversitat cultural dels pobles de Mali, que des de fa molt temps ve generant expressions artístiques de gran valor, en literatura, en dansa, escultura,  i molt especialment en música. Artistes com Salif Keita, Amadou&Mariam, Diabaté...estils com el reggae i el hip hop proliferen entre els joves i els no tant joves,  i son una realitat a Mali. El cantant de reggae Tikken Jah Fakkoli, molt popular, denúncia en les seves cançons tot tipus de situacions il·legals, i molt especialment la relació criminal de França amb les seves ex colònies. En un de les seves cançons parla de la intervenció militar francesa d’aquesta manera “primer son piròmans i després volen ser bombers”.

Si el hip hop es nodreix de elements  de crítica social, en el cas de Tikken Jah aporta elements regeneratius que impermeabilitzen la societat civil de les influències del wahabisme i del consum desaforat.

Un darrer apunt: en els darrers anys proliferen els luxosos vehicles 4x4, amb vidres tintats, amb anagrames internacionals d’ajuda al desenvolupament, ONGs, etc. Les seus d’aquestes organitzacions estan repartides en xalets ben vigilats, en zones tranquil·les i ben il·luminades. L’emblemàtic hotel “L’Amitié” està reservat per més d’un any per els treballadors i càrrecs de la ONU. Tanta solidaritat resulta empalagosa, especialment quan els resultats no estan a la vista. Aminata Traoré, figura capdavantera del altermundisme i presidenta de CAD-Mali ho diu ben clar “No hi han ONGs caritatives, el problema es que les associacions i ONGs que treballen amb fons públics es neguen a preguntar-se sobre les males accions de la globalització”.

Surto  al carrer i un d’aquests cotxes passa rabent, desplaçant un ciclista i aixecant núvols de pols. Em piquen els ulls, estossego…

                                                     Trobada de Cad-Mali  a Bamako