Kambé ( A reveure).

Primer día a Bamako, al Point 

   Aquesta es la darrera entrada del meu blog de Mali, que tenia com  a propòsit fer-vos partícips de les meves vivències, sensacions i emocions al llarg dels dos anys que he viscut en aquesta terra. Us he dir de dir que, com a dona, progressista d'esquerres, la meva mirada curiosa es va dirigir en primer lloc a copsar la realitat social, la situació de les dones, l'educació, les llibertats, els drets civils…Malauradament, despres de la primera mirada enlluernada per l'exotisme no vaig trigar a descobrir una societat profundament tribal, molt estratificada, on es molt difícil sortir del rol assignat per la pertinença a una determinada etnia o classe social. Una societat dividida en dos grups: els que tenen el poder, econòmic o polític, que son els que determinen les estructures i tenen el control dels recursos, dels quals ells son els grans beneficiaris; i el poble ras, que te com a unica prioritat la supervivència.
I no es fàcil, no, sobreviure a Mali, amb unes condicions de vida marcades per les malalties endèmiques, el difícil accés a la sanitat, a l'educació… les catàstrofes naturals colpejen fort, sobretot a l'estació de pluges, i també l'islamisme radical de Ansar Dine, filial de Estat Islàmic. I en aquest darrers temps, fins i tot l'èbola ha clavat les seves urpes en la pell dels malians.
No hem malinterpreteu, hi ha bellesa a Mali, molta, inspiradora, d'aquella que enganxa. Quan el Níger baixa majestuós després de les pluges, bellesa en els somriures i les mirades de les dones, que, malgrat el drama de l'ablació que moltes pateixen, son les que suporten el pes de la societat maliana i  son hàbils teixidores de xarxes de solidaritat que prenen forma d'horts col·lectius, de cooperatives de karité, de distribució de fruits…
Tinc que dir que no he vist nens desnodrits, a imatge d'altres països de l'Àfrica Occidental, els he trobat prims pero vitals, riallers, sempre disposats als jocs i  a les trapelleries. Pero fa mal al cor pensar quants d'ells accediran a l'educació, o malviuran convertint-se en infants del carrer. Un altre cop, la manca de recursos fa que els mes desfavorits sempre surtin perdent.

Trobar la felicitat en les petites coses: en una conversa al capvespre quan fresqueja tot menjant un dels excel·lents mangos autòctons, l'energia que desprenen els mercats, la calma i l'olor de terra mullada després d'una tempesta…Per els europeus que solem posar l'accent en el "tenir" mes que en el "sentir" es tota una lliçó de vida. Vivències i colors que mem sacsejen i m'agafen per sorpresa,  ara que ja s'han esvaït de la meva pell les olors i la llum de Mali, pero que persisteixen en la meva memòria com un suau pero continuu remor de tambors africans que no deixen que els records desapareixin…

Grand Marché, amb la Mesquita Rosa al fons

De costums i tradicions

Curiosa manera de transportar

Fa poc més d'un any vaig viure la meva primera Tabaski (com anomenen aquí la festa del Sacrifici, l'Aid musulmà) a Mali. La meva primera mirada, plena d'astorament i tolerància al mateix temps volia lligar curt els meus sentiments animalistes en benefici del esperit viatger. Em deia a mí mateixa que si volia una mínima comprensió en una cultura tant diferent de la meva calia ser el màxim d'objetiva i arraconar prejudicis que distorsionaríen el meu aprenentatge del país i de la seva gent.

I s'ha escolat més d'un any…sembla estrany! Treze mesos en els que he anat aprenent dels malians i de les seves costums, de les tradicions i de la seva manera de viure i comportar-se. Que somriuen amb freqüència, que els costa moltíssim dir "no", que donen molta més importància a les formes que nosaltres, els europeus…els homes, sovint encorbatats (malgrat els més de 40º de mitjana), les dones sempre acolorides, dignes, moltes d'elles amagant  la tortura secular de l'ablació i els maltractaments de gènere a las que massa sovint es veuen sotmeses. No, de ben segur que han après a enmascarar molt be les tragèdies quotidianes de la vida en un dels països més pobres del món.

Mesos en el que la meva mirada ha anat passant des de l'observació participant, per diferents situacions, conflictes…alguns d'ells els he anat descrivint en anteriors entrades. No volia de cap manera passar per una tubabu llepafils, esgarrifada per tot alló que no respongui als meus criteris occidentals;  assumint que l'empatía i la tolerància son condicions necessàries per captar les essències de la cultura africana. Peró a vegades es succeeixen fets que desmunten tot l'entramat de bones intencions, com el diumenge passat.  Ho explicaré: cap a la una del migdia al devant de casa van matar i esquarterar una vedella, sí, al mig del carrer, aturant el trànsit i celebrant'ho de manera festiva. Els bramuls del pobre animal, el crits de la canalla…un carnatge, una savatjada per a nosaltres, i una festa per ells! Us estalviaré els detalls macabres…En acabar, van recollir, van netejar (estàndard malià), es va restablir el trànsit, va tornar la calma…Un dels nostres veïns, vegetarià estricte no va poder menjar en tot el día, de tant com es va impressionar,  pobre Nabil, vegetarià a Mali! Mes tard, l'amic  Coulibaly m'explicava que es tradició quan una família marxa del barri, d'organitzar una celebració així, com una costellada de germanor, vaja.

Em van venir a la memòria les paraules del amic Patri quan ens deia que som una societat d'hipocrites que si tinguessim de matar els animals que mengem ens moriríem de gana, peró es clar, no es el mateix comprar les safates ja preparades en el supermercats…Tens tota la raó Patri, acabo el día amb una decisió: penso perseverar en el vegetarianisme, res mes contundent que presenciar un fet com aquest per prendre decisions alimentàries.

Bens esperant la Tabaski

Sembla que somriguin 

Dorm petit...

Compartint son i llitet a la Pouponnière

S'em fa estrany d'acceptar quan   hem diuen que els pares malians rarament diuen als seus fills com els estimen…Se per experiència que la cultura africana es poc donada a les expressions d'afecte en públic, així que son poc habituals els petons, les abraçades, les parelles que s'agafen de les mans. Diuen que es així: capteniment exterior, excessos privats.

L'arribada a la famíia d'un fill mascle es considera una benedicció, peró quan son masses les boques a alimentar, i especialment si son nenes, aleshores el valor s'inverteix i passen a ser una càrrega. La despesa en afectivitat quan el que prima es la supervivència esdevé impossible de suportar. No he d'oblidar que estic en un país en el que la gent accepta la provisionalitat de la seva existència, no es fan grans preguntas vitals, quan algú mor no demanen de qué, saben que depenen de les pluges per tenir aigua, molts d'ells sense direcció fixa, no tenen qui els aculli, ni a qui queixarse, ni de qui esperar ajuda.

Son reflexions que en faig en sortir de la Pouponnière, la llar d'infants que des dels anys seixanta acull als nens abandonats, de pares desconeguts, orfes sense recursos i fills de mares solteres. Sota l'auspici de La Direcció Nacional de Promoció de l'Infant i de la Família, en aquest moment compta amb més de dues centes criatures, de les quals una trentena te algún tipus de deficiència, ja sigui sensorial, motriu o intel·lectual. Es una institució pública que ha vist migrar els recursos aquests darrers temps, ja que la majoría del pressupost es destina a defensa. Sobreviu amb les ajudes i la solidaritat internacional.

L'any 2012 es van interrompre les adopcions degut a la implantació del Code de Famille, peró tot sembla indicar que es reprendran a principis del 2015. Dirigit per una eficient Madame Sow el centre que va començar a funcionar com a tal els anys seixanta, acull nens entre els 0 i 5 anys. A partir d'aquesta edat deixen el centre per integrar-se en un altre tipus d'estructura, com els pobles infantils SOS…els que tenen familía i estàven de manera provisional, tornen a ella. Ja vaig dir en una altre entrada que a cinc anys ja s'els considera  prou grans per ser útils. Els que tenen algún tipus de deficiència o malaltia es queden al centre. Un pediatre, tres cops per setmana te cura dels malalts i fa un seguiment de les condicions de nutrició i higiene.

El dia de la meva visita el sol queia, inclement com sempre, peró a l'interior s'estava fresc. Els petits estàven agrupats en sales, per edats, els més petits no tenien mes de dos o tres mesos, segons constava a les fitxes penjades sobre els llitets. La ventilació era bona, i l'higiene, també (estàndard malià). Era midgia i els més grandets menjàven al pati cobert, unes grans plàteres plenes de arròs i carn. Els nadons i els petits, biberons i farinetes.

Tot molt correcte, un xic fred, aquests petits tenen el  sustent assegurat, que ja es molt en aquestes contrades, peró la seva mirada es seriosa, trista darrera els altíssims barrots dels seus llitets. Fins i tot el seu plor era tranquil, com sorgit d'una pena antiga, a les antípodes de les rebequeries dels nens europeus. Un somriure amarat de llàgrimes sorgia a la mínima carícia o paraules dolces…

Pero son nens, i juguen,  corren i es barallen amb la mateixa vitalitat que la canalla de quansevol lloc del món, protegits darrera els murs rosats de la Pouponnière…amb un futur tant incert com la majoria de fills de la pobresa, mentre tant somnien agafar la lluna amb les seves manetes brunes.

Barika, Ne fara (Gràcies, ja he menjat)

A l'Àfrica es habitual menjar amb les mans, tant se val si mires al Nord, al Mahgrib, o mes avall, a l'àrea subsahariana. Es una costum molt estesa, que comença amb una rentada de mans a la vista tots els comensals. Recordo una estada al Marroc, amb la nostra amiga Badia, que devant la poca traça que mostràvem l' Andreu i jo a fer les boletes de cuscús, que elles mateixes ens les feien, fent rodar la sémola en les seves mans, i ens les passàven. 

També es normal compartir gots, cafés en la mateixa tassa. A Alger recordo com quelcom de molt corrent els homes passejant amb un gotet de cafè negre que compartien amb els companys. El darrer, segur que es prenia les babes de tots… Ells ho vivien com un'acte ritual, com una mena de comunió. El dia que que m'hi van convidar…vaig deixar de banda els escrúpols i vaig beure, era una mena d'iniciació en la col.lectivitat, i així ho vaig valorar.

Pero sempre m'havia semblat un fet amical, familiar, de complicitats, somriures i bromes compartides. Ara be, el que vaig viure divendres a Bamako, supera, i en molt les meves espectatives. Vaig acompanyar a una companya a resoldre un afer a un Ministeri, situat en la zona alta de la ciutat. El lloc responia a l'estètica predominant d'aquests palaus de la burocràcia, gran, impersonal i un punt pompós. Després de passar per diversos passadisos i preguntar unes quantes vegades arribem al despatx corresponent i…no veiem ningu!

Pero sentíem soroll, barrejat de rialles, converses i quelcom més: Els treballadors de la planta estàven comodament asseguts al terra, amb les cames creuades, devant d'una enorme cassola de carn amb salsa, sucant pà i menjant -com no podría ser d'una altre manera- amb les mans. Ens van saludar, molt amablement i ens van convidar a participar de l'àpat, cosa que jo vaig refusar -amb tota la gentilesa que vaig poder- , peró la meva amiga -maliana ella- hi va anar tota entusiasmada, elogiant tant el menjar com la beguda -sense alcohol, evidentment!

Era la seva hora del petit dèjeuner, i la legislació laboral de Mali els concedeix un descans cada dues hores i un parèntesi per dinar. Impossible d'importar a les nostres terres, on anem sempre a contratemps, al ritme que ens marquen les agulles d'un rellotge sempre adelantat.

L'afer que ens havia portat fins allà es va resoldre favorablement. Un dels funcionaris, que ja acabava de  dinar li va estampar el segell en el contracte de la meva amiga, i vam marxar…encara vaig tenir temps de veure un d'ells com es llepava, no els dits, sino tota la mà per netejar-se!

Denw ka kené? Com estàn els nens?

Mare i nen, al mercat de fruites

La d'avui, ja us ho dic ara, no serà una entrada amable. Avui, dia tempestuós a Bamako, em sento impregnada d'aquest esperit de revolta, d'aquest aire eléctric que buida els carrers i encén els esperits.

Malí es un país de quinze milions d'habitants, que amb una esperança de vida de 51'4 anys i una mortalitat infantil de 191 per cada mil nascuts vius, es un dels països més pobres del món. Les xifres son dramáticamente demolidores: Un 68% de la població viu per sota de la línea de pobresa nacional, un 44% no te accés a l'aigua potable, la taxa d'alfabetització es del 26'2%, un 27% dels nens pateixen de desnutrició estructural...   

                                                                                                                                                                           Vagis on vagis els nens son omnipresents: Els més petits, jugant al carrer, els més grans, els que superen la madura edat de set anys, nombre màgic en moltes cultures (i que per ells marca la fí de l infantesa i els fa entrar en edad productiva), els trobes fent-se càrrec dels seus germans petits, ajudant al mercat…petites figures acolorides que hem fan pensar en el niño yuntero de Miguel Hernández. Sobreviuen en unes condicions higièniques més que precàries: la brutícia de la ciutat, la manca d'accés a l'aigua potable i l'impossibilitat de fer front a les malalties endèmiques els fa molt vulnerables. La malària, el tifus, la tuberculosi son especialment destructives en la població infantil. A Bamako més de 6000 nens malviuen explotats, obligats a demanar almoina i a tornar amb una determinada quantitat  de diners. Si no es així son colpejats. Aplegats en bandes, viuen al carrer, dormen en llocs públics o sota ponts. Els tubabus, es clar, es queixen de la incomoditat que els generen les seves manetes esteses quan baixen del seus cotxes…ara m'en adono que quan parlo de tubabus (blanc) ho faig en tercera persona i jo que sóc doncs?
Per les nenes es encara pitjor: matrimonis infantils, ablació, abusos sexuals que mai es denuncien...

No hi ha cap mena d'épica en la pobresa, tal vegada si en la dignitat amb la que aquest poble gestiona les seves mancances. Em bull la sang quan sento comentaris del estil "aixó sí que és una vida veritable", "aquí no han deixat perdre els valors", "Es que tenen un somriure que enamora",…bonisme europeu d'estar per casa que no veu més enllà del seu paternalisme ensucrat, peró que corre com llebre a la clínica Pasteur al menor símptoma de febre. Altres, amb un racisme subjacent mal dissimulat  argumenten que " si estan així és per la seva passivitat i la resistència als canvis. "No han fet la revolució industrial" diuen, com si els que així parlen hi haguessin tingut quelcom a veure.

Entre el bonisme colonialista d'uns i el racisme soterrat d'altres, la gent de Mali malviu com pot, sí que somriuen,  massa i tot als seus explotadors que van a la recerca del "negre bo" que no sigui conflictiu i que treballi com a tal en els negocis, cases, etc…

Prenc les paraules de Miguel Hernández "Me duele este niño hambriento/ como una grandiosa espina/ y su vivir ceniciento/ revuelve mi alma de encina" per acabar aquista entrada amb un desig: que l'accés a l'educació i la sanitat, doli doli (poc a poc en bàmbara) vagin obrint les portes de la llibertat  a aquest poble amable y acollidor que ja començo a sentir una mica meu.

             

                  La petita Fatim, 7 mesos

Al cole, preparant el futur

                                                                                                                                                                

Sanji nana (Plou)

Tempesta sobre Bamako

   Acabo d'arribar a Mali, després d'unes llargues vacances al meu Maresme, i em sorprèn la virulència de les tempestes, i aixó que aquest estiu ha estat tempestuós a Catalunya. Estem al final de l'estació de pluges, tant esperada i tant necessària per una gent que majoritàriament viu de la terra. I tant se val que el dia comenci clar i assolellat, en quansevol moment el cel es taparà i la pluja acudirà puntualment a la seva cita.

La primera sortida, a veure el riu, que recordo molt més baix, ara avança majestuós, imponent, crescut…a les vores els malians aprofitan les escadusseres estones de sol per rentar la roba. Tot sembla agafar un altre ritme, si cap encara més ràpid, més adaptat als canvis.

Quan la tempesta es desferma, els carrers es buiden ràpidament, els venedors ambulants desapareixen com per art de màgia,  els esportistes urbans i fins i tot les motos, omnipresents,  s'esfumen del paisatge. Els colors es difuminen, les siluetes esdevenen fugisseres…rierols d'aigua vermellosa omplen els carrers. Les mirades, darrera les finestres expressen angoixa, l'incertesa de saber-se fràgils en els habitacles, fulles al vent a mercè dels elements, son moments de recuperar intimitats, antics contes de griots explicats a la canalla.

Després, ve la calma, l'aire net, transparent, gotes d'aigua en les fulles dels arbres, d'una lluentor enlluernadora, la sensació de que "ja ha passat" i la vida torna al carrer, en recorregut invers: els venedors, els nens, els ciclistes, les motos…

Tempesta sobre Bamako, tempestes al meu país que provoquen una catarsi de la qual espero que en surtin respostes a tants interrogants. A vegades cal un revulsiu i que la pluja desfermada s'emporti tota la pols dels dubtes, pors i incerteses per renovar-nos i sentir-nos ben vius.

El Níger, crescut per les pluges

De religions i de conflictes

Al Grand Marché gent fent compres per el Ramadà

   Em costa, em supera i em nego a acceptar el poder de les religions, les seves implicacions polítiques i per damunt de tot la manera de parasitar el teixit social i la ment de les persones,  canviant codis, exigint comportaments i provocant disonàncies internes, sempre mutant i canviant de pell per continuar amb la seva tirania de la doble moral imposada…I les  poso a totes, totes al mateix calaix.

Reflexions obligades a l'inici del Ramadà, el mes sagrat dels musulmans, especialment  quan les condicions climàtiques d'aquest país son tan extremes. El dejuni, un dels pilars del Islam els obliga a no menjar ni beure des de la sortida del sol fins que es pon, res de res…excloses també les relacions sexuals diürnes, les baralles, la vestimenta suggerent…diuen que le câreme enforteix el cos i la ment, que els fa mes equilibrats i mes savis, mes resistents a les adversitats. Jo m'els miro i penso que, o beuen d'amagat o es posen malalts, vint-i-vuit dies! No m'ho crec. 

Excloses estàn les dones que alleten als seus fills, les que tenen la menstruació, els malalts crónics i els viatgers si s'allunyen molt de la seva ciutat. I les criatures, es clar, pero quan arriben a la pubertat han de fer com els grans i seguir el mandat de la religió, de fet es el primer pas en la seva vida adulta.

A Mali un 96% de la población es musulmana de confessió sunnita i es practica -o practicaba- un islam més relaxat, amb alguna infuència animista, pero des que van començar les conflictes al Nord, s'observen canvis importants, des que els tuaregs del MNLA van pactar amb els carronyers oportunistes de Ansar Dine( que van treure  partit de les reivindicacions de les tribus del Nord). Els tuaregs reclamaven el seu dret a la autodeterminació, mentre que els altres estaven interessats només en la implantació de la sharia a l'Àfrica Occidental. Com era de preveure, les disensions no van trigar a sorgir.

Mentre, els radicals van cometre fets mai vistos a Mali: En els territoris dominats pels rebels es va prohibir fumar en públic, els músics al carrer, els actes festius, les celebracions, es van destruir reliquies d'origen sufí i importants monuments i biblioteques islàmiques.

Es va imposar un codi estricte de vestimenta a les dones…es va anar a atacar el cor de l'esperit d'una gent que tenen en l'expressió dels sentits una de les seves raons de viure. Pero van anar molt més enllà: amputacions de mans, fuetades en públic, lapidacions, una de les més sonades el juliol del 2012 quan es va condemnar -i es van executar- una parella per viure junts sense estar casats. Mes de 200 persones varen comtemplar el macabre espectacle. Els malians no sabien con afrontar-ho, pero estaven segurs que no era el que volien…

La intervenció francesa va deturar l'implacable avanç dels islamistes, que s'han fet forts en alguns de les ciutats, com Kidal. De tant en tant el soroll dels senyors de la guerra arriba fins al Sud i la gent surt al carrer reclamant diàleg i negociació.

I segueixen tossudament amb la festa i els colors, elles amb els seus pentinats impossibles i ells amb les camises perfectament planxades i els perfums que només es troben en aquestes latituds…a  tall d'exemple, ahir primer dia del mes sagrat del Ramadà, a pic del migdia sota un sol abrusador una noieta oferia la seva mercaderia als conductors i vianants: unes bosses d'aigua fresca, mentre ella anava bevent, aliena als dictats dels talibans de la moral i el conservadurisme. 

Gran mesquita de Tombouctou