Kambé ( A reveure).

Primer día a Bamako, al Point 

   Aquesta es la darrera entrada del meu blog de Mali, que tenia com  a propòsit fer-vos partícips de les meves vivències, sensacions i emocions al llarg dels dos anys que he viscut en aquesta terra. Us he dir de dir que, com a dona, progressista d'esquerres, la meva mirada curiosa es va dirigir en primer lloc a copsar la realitat social, la situació de les dones, l'educació, les llibertats, els drets civils…Malauradament, despres de la primera mirada enlluernada per l'exotisme no vaig trigar a descobrir una societat profundament tribal, molt estratificada, on es molt difícil sortir del rol assignat per la pertinença a una determinada etnia o classe social. Una societat dividida en dos grups: els que tenen el poder, econòmic o polític, que son els que determinen les estructures i tenen el control dels recursos, dels quals ells son els grans beneficiaris; i el poble ras, que te com a unica prioritat la supervivència.
I no es fàcil, no, sobreviure a Mali, amb unes condicions de vida marcades per les malalties endèmiques, el difícil accés a la sanitat, a l'educació… les catàstrofes naturals colpejen fort, sobretot a l'estació de pluges, i també l'islamisme radical de Ansar Dine, filial de Estat Islàmic. I en aquest darrers temps, fins i tot l'èbola ha clavat les seves urpes en la pell dels malians.
No hem malinterpreteu, hi ha bellesa a Mali, molta, inspiradora, d'aquella que enganxa. Quan el Níger baixa majestuós després de les pluges, bellesa en els somriures i les mirades de les dones, que, malgrat el drama de l'ablació que moltes pateixen, son les que suporten el pes de la societat maliana i  son hàbils teixidores de xarxes de solidaritat que prenen forma d'horts col·lectius, de cooperatives de karité, de distribució de fruits…
Tinc que dir que no he vist nens desnodrits, a imatge d'altres països de l'Àfrica Occidental, els he trobat prims pero vitals, riallers, sempre disposats als jocs i  a les trapelleries. Pero fa mal al cor pensar quants d'ells accediran a l'educació, o malviuran convertint-se en infants del carrer. Un altre cop, la manca de recursos fa que els mes desfavorits sempre surtin perdent.

Trobar la felicitat en les petites coses: en una conversa al capvespre quan fresqueja tot menjant un dels excel·lents mangos autòctons, l'energia que desprenen els mercats, la calma i l'olor de terra mullada després d'una tempesta…Per els europeus que solem posar l'accent en el "tenir" mes que en el "sentir" es tota una lliçó de vida. Vivències i colors que mem sacsejen i m'agafen per sorpresa,  ara que ja s'han esvaït de la meva pell les olors i la llum de Mali, pero que persisteixen en la meva memòria com un suau pero continuu remor de tambors africans que no deixen que els records desapareixin…

Grand Marché, amb la Mesquita Rosa al fons