Petits detalls, grans moments doli doli

Treballant en l'hort social del meu barri

    El meu barri de Bamako es diu Hamdallaye, també conegut com  ACI 2000. De construcció força recent, té dues grans vies principals i molts carrerons petits que s'entrecreuen. No es un veïnat ric. Tampoc es pobre. A les voreres s'acumulen les paradetes de fruita, de joguines, de mobles, venedors del que sigui (tarjes de mòbil, estores d'oració, bosses d'aigua per els conductors assedegats…). Hi ha una mesquita, devant l'ambaixada americana, regal d'un país del Golf per tenir "contents" als americans…

A la tarda, quan la calor afluixa, els malians surten  a fer esport, els carrers s'omplen de nois i noies, alguns corrent, d'altres es troben a les places i  a les rotondes per fer gimnàsia i estiraments, dirigits per un entrenador al qual al acabar la sessió li paguen uns quants francs CFA… Els mes grans aprofiten el moment per seure devant les portes de les cases i parlar de com ha anat el dia, de política, de fútbol, mentre, la canalla salta i corre amunt i avall del carrer, sota la mirada amatent de les mares, que sovint no tenen més de quinze o setze anys. Al costat de casa, la Fanta, dos anys, massa petita per seguir el ritme dels altres, em mira amb els seus ullassos i somriu, li agrada el meu collaret i m'el estira. La seva mare, asseguda al seu costat, es menja un dels mangos que li han sobrat de la venda ambulant,  el dia ha estat llarg i xafogós a l'hort.

Un estol de nens acaben una cursa devant nostre, encuriosits, miren a la tubabu (Jo), tots volen saludar-me, picar les mans, i malgrat el meu escàs bàmbara (o potser a causa d'aixó) acabem rient a cor que vols. No veig en ells les senyals de la desnutrició que tant sovint associem a l'Àfrica negra: son prims peró sans, vitals, riallers, plens d'energia…He pensat que potser a casa nostra, a força de voler construir-lis un entorn asèptic i segur n'estem fent un gra massa…

La necessitat espavila a la gent de Mali. Passejant pel barri puc constatar els canvis i l'evolució, com dia a dia es succeeixen millores malgrat l'escassedat de recursos. Doli doli (poc a poc) els seus habitants han aconseguit dotar al veïnat d'una escola, un centre de salut, horts urbans, cooperatives de elaboració del karité…No es poca cosa, sanitat, educació i treball! Personatge clau per entendre aquests processos es la figura del alcalde de barri, tota una autoritat. En l'entramat d'aquest caos organitzat que es la societat maliana, destacar l'importància que donen a la gent gran, de fet les Assemblees de Veïns estàn formades en gran part per els més grans, i es on es dirimeixen les qüestions importants que afecten a la comunitat, al voltant d'una tassa de te i un grapat de cacauets o festucs. El respecte es manté i la convivència intergeneracional es modèlica.

Una cosa que  m'ha sorprés moltíssim es el sentit que tenen del temps. Es molt normal que, havent quedat a una hora determinada amb un malià es presenti tard, molt tard, quan, irritada ja estàs a punt de marxar …i heus aquí que et desarmen amb el seu raonament simple i innocent "Si no he vingut abans es perqué no podia, pero sóc aquí amb tú i aixó es el que importa? Perqué t'enfades?". Aixó sí, després no tindrà cap pressa per marxar "Si estem tant bé, perqué vols que ens en anem? Un altre cop em trenquen els meus esquemes, així que somric i hem relaxo.

Potser sí que viure a un altre ritme i sense cinturó de seguretat és igual de productiu i també enriquidor.

Avui, a l'hora baixa, tot menjant un mango acabat de collir que encara conservava el sol del dia,  mentre el suc em regalimava per les galtes, sentia (no pensava, que l'intel·lecte el tenia desconnectat) que l'instant era perfecte,  exactament  el moment i el  lloc on volia estar, i  que le felicitat esta feta de petites coses, grans moments que hem de saber apreciar.

Els meus veïns, descansant

Nens jugant a la vora del Níger