Denw ka kené? Com estàn els nens?

Mare i nen, al mercat de fruites

La d'avui, ja us ho dic ara, no serà una entrada amable. Avui, dia tempestuós a Bamako, em sento impregnada d'aquest esperit de revolta, d'aquest aire eléctric que buida els carrers i encén els esperits.

Malí es un país de quinze milions d'habitants, que amb una esperança de vida de 51'4 anys i una mortalitat infantil de 191 per cada mil nascuts vius, es un dels països més pobres del món. Les xifres son dramáticamente demolidores: Un 68% de la població viu per sota de la línea de pobresa nacional, un 44% no te accés a l'aigua potable, la taxa d'alfabetització es del 26'2%, un 27% dels nens pateixen de desnutrició estructural...   

                                                                                                                                                                           Vagis on vagis els nens son omnipresents: Els més petits, jugant al carrer, els més grans, els que superen la madura edat de set anys, nombre màgic en moltes cultures (i que per ells marca la fí de l infantesa i els fa entrar en edad productiva), els trobes fent-se càrrec dels seus germans petits, ajudant al mercat…petites figures acolorides que hem fan pensar en el niño yuntero de Miguel Hernández. Sobreviuen en unes condicions higièniques més que precàries: la brutícia de la ciutat, la manca d'accés a l'aigua potable i l'impossibilitat de fer front a les malalties endèmiques els fa molt vulnerables. La malària, el tifus, la tuberculosi son especialment destructives en la població infantil. A Bamako més de 6000 nens malviuen explotats, obligats a demanar almoina i a tornar amb una determinada quantitat  de diners. Si no es així son colpejats. Aplegats en bandes, viuen al carrer, dormen en llocs públics o sota ponts. Els tubabus, es clar, es queixen de la incomoditat que els generen les seves manetes esteses quan baixen del seus cotxes…ara m'en adono que quan parlo de tubabus (blanc) ho faig en tercera persona i jo que sóc doncs?
Per les nenes es encara pitjor: matrimonis infantils, ablació, abusos sexuals que mai es denuncien...

No hi ha cap mena d'épica en la pobresa, tal vegada si en la dignitat amb la que aquest poble gestiona les seves mancances. Em bull la sang quan sento comentaris del estil "aixó sí que és una vida veritable", "aquí no han deixat perdre els valors", "Es que tenen un somriure que enamora",…bonisme europeu d'estar per casa que no veu més enllà del seu paternalisme ensucrat, peró que corre com llebre a la clínica Pasteur al menor símptoma de febre. Altres, amb un racisme subjacent mal dissimulat  argumenten que " si estan així és per la seva passivitat i la resistència als canvis. "No han fet la revolució industrial" diuen, com si els que així parlen hi haguessin tingut quelcom a veure.

Entre el bonisme colonialista d'uns i el racisme soterrat d'altres, la gent de Mali malviu com pot, sí que somriuen,  massa i tot als seus explotadors que van a la recerca del "negre bo" que no sigui conflictiu i que treballi com a tal en els negocis, cases, etc…

Prenc les paraules de Miguel Hernández "Me duele este niño hambriento/ como una grandiosa espina/ y su vivir ceniciento/ revuelve mi alma de encina" per acabar aquista entrada amb un desig: que l'accés a l'educació i la sanitat, doli doli (poc a poc en bàmbara) vagin obrint les portes de la llibertat  a aquest poble amable y acollidor que ja començo a sentir una mica meu.

             

                  La petita Fatim, 7 mesos

Al cole, preparant el futur