Barika, Ne fara (Gràcies, ja he menjat)

A l'Àfrica es habitual menjar amb les mans, tant se val si mires al Nord, al Mahgrib, o mes avall, a l'àrea subsahariana. Es una costum molt estesa, que comença amb una rentada de mans a la vista tots els comensals. Recordo una estada al Marroc, amb la nostra amiga Badia, que devant la poca traça que mostràvem l' Andreu i jo a fer les boletes de cuscús, que elles mateixes ens les feien, fent rodar la sémola en les seves mans, i ens les passàven. 

També es normal compartir gots, cafés en la mateixa tassa. A Alger recordo com quelcom de molt corrent els homes passejant amb un gotet de cafè negre que compartien amb els companys. El darrer, segur que es prenia les babes de tots… Ells ho vivien com un'acte ritual, com una mena de comunió. El dia que que m'hi van convidar…vaig deixar de banda els escrúpols i vaig beure, era una mena d'iniciació en la col.lectivitat, i així ho vaig valorar.

Pero sempre m'havia semblat un fet amical, familiar, de complicitats, somriures i bromes compartides. Ara be, el que vaig viure divendres a Bamako, supera, i en molt les meves espectatives. Vaig acompanyar a una companya a resoldre un afer a un Ministeri, situat en la zona alta de la ciutat. El lloc responia a l'estètica predominant d'aquests palaus de la burocràcia, gran, impersonal i un punt pompós. Després de passar per diversos passadisos i preguntar unes quantes vegades arribem al despatx corresponent i…no veiem ningu!

Pero sentíem soroll, barrejat de rialles, converses i quelcom més: Els treballadors de la planta estàven comodament asseguts al terra, amb les cames creuades, devant d'una enorme cassola de carn amb salsa, sucant pà i menjant -com no podría ser d'una altre manera- amb les mans. Ens van saludar, molt amablement i ens van convidar a participar de l'àpat, cosa que jo vaig refusar -amb tota la gentilesa que vaig poder- , peró la meva amiga -maliana ella- hi va anar tota entusiasmada, elogiant tant el menjar com la beguda -sense alcohol, evidentment!

Era la seva hora del petit dèjeuner, i la legislació laboral de Mali els concedeix un descans cada dues hores i un parèntesi per dinar. Impossible d'importar a les nostres terres, on anem sempre a contratemps, al ritme que ens marquen les agulles d'un rellotge sempre adelantat.

L'afer que ens havia portat fins allà es va resoldre favorablement. Un dels funcionaris, que ja acabava de  dinar li va estampar el segell en el contracte de la meva amiga, i vam marxar…encara vaig tenir temps de veure un d'ells com es llepava, no els dits, sino tota la mà per netejar-se!