El Níger, després de l'estació de pluges
Si fem la diferència entre viatgers i turistes, resulta que aquests
passen poc temps a Bamako, desitjosos d’exotisme, d’anar a Tombuctú, al país
Dogon, passen de llarg per aquesta ciutat, només uns pocs dies per tramitar papers que
necessiten...repeteixen, com un mantra que “a Bamako no hi has res a veure”,
ben alliçonats per les agències de viatges
europees.
Amb una visió diferent, joves arribats de les zones rurals de Mali, de
Burkina o Níger, van a la capital, amb la intenció de treballar o estudiar a
les universitats o a les escoles d’Art. També
trobarem tubabus provinents d’Europa
o d’América ..”A Bamako hi han coses a fer”. Es diferent la percepció quan es
tracta de ser subjecte actiu o passiu no?
La capital de Mali es una ciutat petita si la comparem amb altres grans
capitals del continent. De caràcter típicament africà, en els seus barris
tranquils, de carrers sense asfaltar amb molta activitat veïnal, es habitual
topar-se amb petits ramats d’ovelles o cabres, gallines, nens que juguen, dones rentant la roba i homes cuinant en els
límits relatius del exterior/interior de les cases. A Bamako no hi han gaires
turistes, per desgràcia de la canalla que assalta contínuament als tubabus. Demanen compulsivament, una costum
generada per els estrangers, potser per alleujar les seves consciencies,
condicionats per l’imaginari del nen africà,
i aquests, autèntics petits yonkis del regal caritatiu, saben molt be
con entendrir amb els seus ullassos i les seves manetes esteses... No me’n puc
estar, m’és igual que hem diguin que m’enreden...
Aquests barris estan envoltats de grans avingudes, el tràfic i el
tràfec es intens, en els seus marges tallers mecànics, parades de menjar ràpid,
venedors ambulants de qualsevol cosa: targetes de prepagament per mòbil,
estoretes d’oració, aigua, fruita...el que sigui per aconseguir uns quants
francs cfa, la moneda d’aquí.
Dos grans ponts enllacen les dues ribes del immens Níger, partint la
ciutat en dos. Aquí es concentra gran part de l’activitat dels ciutadans de
Bamako:el moviment es constant durant tot el dia, càrregues de mercaderies
utilitzant qualsevol tipus de transport, al cap mentre es camina, carrets
empesos per homes o animals de càrrega, en bicis o motos en les que la
mercaderia ocupa tres vegades més que el vehicle...els cotxes, des dels més
vells i atrotinats als mes luxosos, taxis i els típics minibusos verds, els sotrames, amb uns encarregats que
dominen a la perfecció la tècnica d’aplegar als passatgers com sardines
enllaunades.
Però es en les motos on es percep el seu culte per la neteja i
l’elegància, tan elles, amb els seus vestits multicolors, com ells amb les
seves camises clares i perfectament planxades.
Mali te des de principis del noranta una democràcia parlamentària, que
juntament amb Senegal es una de les més estables de l’Àfrica Occidental, i
malgrat el desgraciat parèntesi de primers del 2013, els malians continuen
donant credibilitat al sistema, gràcies, a una societat civil amb capacitat
associativa, especialment entre els joves. Amb un sistema neoliberal asfixiant
i una gestió pública nefasta, aquestes xarxes ofereixen propostes que s’estenen
a tots els sectors: cultural, social i
econòmic, i poc a poc van creant alternatives que s’expandeixen per tot Mali.
No oblidem que aquest es un país ric en recursos: or, coto, minerals...
recentment es parla de bosses de gas i petroli al Nord, a la frontera amb
Argèlia...No son les riqueses naturals, sinó la corrupció d’unes elits
dirigents, juntament amb les imposicions del Banc Mundial i la OMC les que
impedeixen l’accés de la majoria a aquests bens.
Però vull referir-me també a una altre riquesa, que prové de la
diversitat cultural dels pobles de Mali, que des de fa molt temps ve generant
expressions artístiques de gran valor, en literatura, en dansa, escultura, i molt especialment en música. Artistes com
Salif Keita, Amadou&Mariam, Diabaté...estils com el reggae i el hip hop
proliferen entre els joves i els no tant joves,
i son una realitat a Mali. El cantant de reggae Tikken Jah Fakkoli, molt
popular, denúncia en les seves cançons tot tipus de situacions il·legals, i
molt especialment la relació criminal de França amb les seves ex colònies. En
un de les seves cançons parla de la intervenció militar francesa d’aquesta
manera “primer son piròmans i després volen ser bombers”.
Si el hip hop es nodreix de elements
de crítica social, en el cas de Tikken Jah aporta elements regeneratius
que impermeabilitzen la societat civil de les influències del wahabisme i del
consum desaforat.
Un darrer apunt: en els darrers anys proliferen els luxosos vehicles
4x4, amb vidres tintats, amb anagrames internacionals d’ajuda al
desenvolupament, ONGs, etc. Les seus d’aquestes organitzacions estan repartides
en xalets ben vigilats, en zones tranquil·les i ben il·luminades. L’emblemàtic
hotel “L’Amitié” està reservat per més d’un any per els treballadors i càrrecs
de la ONU. Tanta solidaritat resulta empalagosa, especialment quan els
resultats no estan a la vista. Aminata Traoré, figura capdavantera del altermundisme
i presidenta de CAD-Mali ho diu ben clar “No hi han ONGs caritatives, el
problema es que les associacions i ONGs que treballen amb fons públics es
neguen a preguntar-se sobre les males accions de la globalització”.
Surto
al carrer i un d’aquests cotxes passa rabent, desplaçant un ciclista i
aixecant núvols de pols. Em piquen els ulls, estossego…
No hay comentarios:
Publicar un comentario