Paisatges amb figura

Dones en un hort de Bamako

Definitivament, aquest es un país de contrastos. Contrastos entre el nord desèrtic i el sud, sabana africana, esclatant de verd i d'aigua.  Extrapol·lant aquesta bipolaritat a la gent de Mali, i encara n'hi trobo més. Al Nord, la étnia predominant, la tuareg son secs com la seva terra, desconfiats amb els estranys, imponents amb la seva alçada i actitud. Al Sud els colors predominen, la sensualitat està a flor de pell, la música posa en marxa els cossos, els somriures s'escampen…

Avui em dirigia, com faig habitualment "al meu despatx de Bamako", un bar amb wifi, al qual vaig cada matí mentre no m'instal·lin internet a casa ( i pot trigar, aquí la burocràcia es molt lenta).  En el meu recorregut faig drecera per uns horts, uns dels centenars que hi han a la ciutat, retalls de verd enmig del formigó i el ciment….treballant'hi de sol a sol per un sou de misèria, noies i nois molt joves i dones grans, que em somriuen i saluden en bambara. Ni una paraula de francés, que identifiquen amb la llengua dels colonitzadors. Els contesto,  amb el meu pobre coneixement del seu idioma, i els demano, més per signes que amb paraules, si em poden vendre alguns enciams…vendre? i ara! m'els volen regalar, i aquí entrem en una petita negociació que s'acaba acceptant unes quantes monedes.  Jo, contenta amb els meus enciams acabats d'arrencar de l'hort. Elles, amb un petit plus que els compensa la misèria que els paguen els propietaris del terreny. La sensació d'haver quelcom de positiu m'acompanya mentre torno a casa.

En agafar el trencall que em porta al meu carrer, l'altre cara de la moneda em sacseja: Veig una noia a la que un home a fet baixar de la moto mentre la bufeteja, tant fort i tant seguit que no la deixa ni parlar. La gent s'ho mira i deixa fer l'home, diuen que es el seu pare i que l'hi havia prohibit agafar la moto. L'home agafa la moto i s'en va, deixant a la noia  a terra…no era el seu pare no, explicava entre plors, era un desconegut que l'hi ha robat la moto,  la seva única propietat que la permetia desplaçar-se per anar al treball i a l'Escola d' Artesans  a la que estudia.

Son dues petites histories del dia a dia  que crec que il·lustren molt bé el caràcter d'un poble tant vinculat al seu paisatge, la cara i la creu d'una gent que lluita per la supervivència


                    Noia de Bamako

L                                              

                                            Hort proper a la meva casa de Bamako