Vides paralel·les

L'aigua, sempre l'aigua que ens dona la vida… En una de les primeres entrades ja parlava  de que, en aquest país calmar la set es més que una necessitat vital, es un instint bàsic molt potent. A Mali, l'aigua,   la vida, prové del riu Níger,  inmens després de l'estació de pluges, generós i calmat en l'estació seca allibera uns marges d'una terra fértil, vermella, que s'omplen de conreus esclatants de colors :verds, vermells…peró no nomes l'aprofiten per la terra,  homes i dones renten la roba i l'estenen damunt la gespa, per que sequi ràpidament. Es  converteix en un espai de trobada, de socialització, de transaccions comercials, de discussions i acords gairebé sempre acalorades.

 En els mercats, a les parades, les venedores (la majoría son dones) s'escridassen i quasi es barallen per aconseguir que la tubabu els compri el seu gènere. Saben que soc una bona clienta, que no regatejaré el preu, que seré generosa amb la nena que m'ajudi a carregar les bosses. Tant se val que em diguin que no ho de fer, que em prenen el pèl…el somriure de la petita m'escalfa el cor, una mica encongit per la pena.  

                                                                                                                                                               En un país on els serveis públics escassegen i la pobresa campa per arreu, es fa difícil de mantenir intimitats: molts viuen en barraques, sense llum ni aigua corrent, i reconverteixen el seu espai en algún tipus de botiga o comerç, tant se val, el que es pot, el que es troba: xatarrers, tallers de costura, llibreries, sovint amb noms sonors "Palais de la mariée", "Librairie Moderne"….es el que te viure en un país on que la majoría de gent no te treball remunerat: tothom mercadeja amb el troba al seu abast. I son solidaris els uns amb els altres, el que ha tingut un bon dia i pot menjar ho comparteix amb els propers. Fins i tot la família que disposa d'un televisor, al vespre el treuen al carrer, tot prenent la fresca amb els veïns menys afortunats. La memòria em fa viatjar en el temps dels avis, quan a l'horabaixa la gent treia les cadires al carrer per escoltar els serials radiofònics mentre comentaven els afers del dia…es vivia de portes obertes, potser amb menys intimitat peró amb més comunicació.

A l'altre banda com separats per el riu, compartint color de pell, però a una distància infinita, els malians que viuen instal·lats en la riquesa, passen rabent, aixecant pols amb els seus mercedes o toterrenys, aliens a l'esforç dels altres, insolidaris, altius. Molts d'ells viuen en habitacles de luxe, xalets o edificis d'estética pretenciosa i kitsch…les diferències estàn presents en cada un dels aspectes de la vida. En un país amb tantes étnies i llengües, i l'estratificació  te caràcter de malaltia social. L'accés a una vida millor passa per uns estudis, una bona alimentació, unes possibilitats vitals que els son negades ja d'entrada a aquests infants que t'allarguen les manetes "Tubabu, donnez moi de l'argent". Tant injust com complicat de solucionar, tant per la resignació permanent  d'aquesta gent que pertany a les étnies considerades "de servei", com per la cobdícia d'una élit dirigent que mira en una altre direcció: Son conscients que la riquesa d'uns quants es sustenta en la misèria d'una majoría?

I una pregunta oberta …A la nostra "civilitzada" Europa no hi trobeu símptomes semblants? L'indiferència envers els desfavorits, la destrucció d'uns principis i unes conquestes socials que semblaven inquestionables? Quo Vadis Europa?