El batec dels mercats

Al Grand Marché de Bamako, cor de la vida

social i comrcial de la ciutat.

Si vols prendre el pols a la ciutat, cal visitar els mercats. Son el batec, esclat de vida, de color i d'animació, que  revelen el veritable esperit de Bamako: El comerç, l'intercanvi i la comunicació.

Son diversos els mercats de Bamako, cada un d'ells amb un caràcter que el fa especial: la Medine, le Grand Marché, le Marché Rose, Marché de l' Artisanat i le Marché du gris.gris.

La Medina es un mercat situat al peu del turó del Point G, bàsicament freqüentat per malians, on es troba de tot: fruites, verdures, peix, viandes, aparells diversos, vestits tradicionals, vaixelles de plàstic bicolor, molt característiques de Mali; peró es especialment la bellesa femenina el que  centra l'interés d'aquest mercat: salons de bellesa, productes d'estètica, perruqueries, modistes...en aquestes terres, l'aparença d'una dona es un signe exterior, un indicador de riquesa o pobresa, per la qual cosa cal arreglar-se, i de fet, quan les malianes surtent al matí de casa, saludant al dia que neix son tot un espectacle...

El Grand Marché, situat al centre, ens remet als grans souks de l' Àfrica del nord: un entramat de carrerons per  els que perdre-s'hi és tota un viatge d'olors, colors, sabors...de negociacions i  intercanvis amb els banabana, els petis comerciants, amables i riallers, experimentats en el regateig, que sempre,- tant si ha estat fàcil o més dur- s'acaben amb una encaixada de mans i un somriure. Quan el tubabu marxa, amb la seva adquisició en una bossa de plàstic, pensa que un cop més l'han ensarronat, peró d'una manera tant encantadora que es fa perdonar.

Un passejada pel Marché Rose, una construcció (rosa, com el nom indica)  on es poden menjar plats tradicionals, tallar-se els cabells, comprar música o pel·licules, peró sobretot es un espai de trobada i intercanvi d'opinions,  un dels esports preferits dels malians.

Devant de l'esplanada de la Grande Mosquée, els artesans de tot el país s'instalen i ofereixen els seus productes: talles en fusta, teixits de cotó, antiguetats, autèntiques o falses, envellides  primer al foc i després a l'intemperie durant l'estació de pluges. Les joies tradicionals son precioses, alguns joiers les fan sobre comanda. En un sector, joves artistes, com la Meriem exposen les seves obres a l'aire lliure...parlo amb ella, m'explica que es estudiant d' Art a l' École Superieure d' Art de Bamako. Te unes mans petites i uns ulls grans i expressius que s'indignen quan parla de la manca d'oportunitats que pateixen els joves creadors. La seves pintures fusionen la tradició africana i la gestualitat contemporània. Li aconsello que no defalleixi, que te molt talent...em dona el seu mail i el número de móbil, pensant potser que la tubabu li donarà un cop de mà... potser sí, penso, tant de bó!

Fent la volta a la Grande Mosquée arribo al Marché du gris-gris, i aquí si que obro uns ulls con taronges, ja que el que veig supera de molt les meves espectatives: tot el que pugui fer falta per superar crisis matrimonials, infertilitat, impotència, des de la orina de lleó al crani de cavall, gos, mono o esquelet de lloro, dents de cocodril, tant hi fa que siguin especies protegides o no, tot el que sigui necessari per fabricar amulets i gris-gris que portin salut, amor , felicitat, energía sexual i éxits professionals.

Curiosament la crisi econòmica i els problemes de les revoltes del Nord, que han afectat considerablemen els altres mercats, no han tingut efectes en el comerç del gris-gris. Parlo amb el Kabou i el Soumaila, comerciants, i em diuen que fins hi tot han tingut més demanda. Coincideixen tots dos que "la gent compra aquestes coses quan te problemes. I molta gent està tenint-ne, ara".

El que més es ven actualment es el crani de cavall, que costa uns 20.000 FCFA (uns 31€), vint vegades més que el de lloro i  vuit vegades més que el de gos. La raó? El crani de cavall està vinculat a obtenir el visat per Europa o América, d'aquí l'importància que adquireix als ulls de tots aquells que somnien amb el dorado de l'emigració. El de lloro l'associen a trobar treball i el de gos, a guarir els mals de cap.

I com funciona? pregunto. "Cal escriure el nom de Déu en un paperet, posar-lo dins el cap del cavall, submergir-lo en aigua, i voilà, arriba el desitjat visat", em contesten, gairebé en estéreo.

Trobo sorprenent que en un país on gairebé el 97% es de confessió musulmana, les creeences animistes tradicionals estiguin tant arrelades. Mentre m'allunyo penso que fan, totes les religions sino mercadejar amb les esperances...

Al Marché du gris-gris, venedors i cercadors d'esperances